El Mestre i Margarita, la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov és una obra monumental, complicada de dur a l’escenari per naturalesa pròpia, plena de veus, d’escenaris i de registres que se superposen: la Moscou grotesca dels anys trenta, el drama bíblic de Ponç Pilat, l’aparició d’un dimoni que ho trastoca tot i, enmig d’aquest caos, una història d’amor. L’Àlex Rigola ha assumit aquest repte i ha ofert un muntatge que vol transmetre l’esperit de l’obra amb una força poètica i teatral notable.
El director aposta per una escenografia gairebé despullada, on cada element té un valor simbòlic i on la llum i el so són els veritables aliats per construir atmosferes. Aquesta tria permet que la paraula i el cos dels intèrprets siguin al centre. No hi ha cap intent de reproduir literalment Moscou o Jerusalem, sinó de suggerir-los i fer que sigui la imaginació de l’espectador qui completi els espais. El muntatge juga amb el contrast entre el to burlesc i carnavalesc de les escenes urbanes, exagerat en ocasions, i la gravetat existencial dels passatges bíblics, de to tènue i sovint massa lent. Aquesta tensió constant aporta contrast a l’obra, encara que també comporta certs riscos de descompensació. Aquest és potser l’element més feble de l’espectacle. L’entreacte separa dos peces amb caràcters massa dispars. El muntatge, doncs, té una primera part més frenètica i d’alt ritme, marcada per la sàtira i la crítica social, i una segona part més seriosa i contemplativa, centrada en els dilemes existencials. Aquesta diferència pot sorprendre l’espectador, però respon a la mateixa estructura de l’obra de Bulgàkov. Rigola no defuig aquest contrast, i més aviat el subratlla, potser amb la voluntat que el públic visqui un viatge que va de l’absurd al tràgic.
El repartiment és ampli i ofereix moments de gran intensitat. Francesc Garrido construeix un Woland magnètic, irònic i inquietant alhora, un diable que exerceix de mestre de cerimònies. Nao Albet encarna el Mestre amb fragilitat i contenció, transmetent el patiment d’un creador perseguit i la seva necessitat de refugi. Laia Manzanares brilla com a Margarita, personatge que combina vulnerabilitat i valentia, i que es converteix en el cor emocional de la història. Els actors que formen el seguici de Woland aporten el punt grotesc i físic, amb una energia desbordant que dona vida a les escenes més boges.
La il·luminació i la música juguen un paper essencial. Són els recursos que permeten saltar d’un món a l’altre sense necessitat de grans canvis escenogràfics. Algunes escenes aconsegueixen un poder hipnòtic gràcies a aquest ús expressiu de la tècnica, que sempre està al servei del relat.
En alguns moments el tempo es fa llarg i la densitat filosòfica pot resultar exigent, però aquesta és també la naturalesa d’un text que, com he comentat, ho és tot menys fàcil. El mestre i Margarita és una obra que planteja preguntes sobre la llibertat, el poder, la fe i la capacitat de l’art per resistir l’opressió, i el muntatge és fidel a aquesta complexitat.
El resultat és una experiència teatral intensa, que fascina i incomoda a parts iguals. Rigola i el seu equip han traslladat Bulgàkov al nostre present, amb un treball actoral sòlid i amb una posada en escena que confia en la intel·ligència del públic. Potser no tot és perfecte, però l’obra deixa una empremta clara i confirma que el teatre, quan s’atreveix a dialogar amb els grans clàssics, pot obrir espais de reflexió i emoció amb una força inqüestionable.