Rigola ha tornat al Lliure i també als espectacles de gran format. Tot feia pensar que seguiria amb la fórmula que ha treballat els darrers anys (actors vestits de carrer, amb el seu propi nom, sense escenografia i amb una total dissecció del text) però més aviat hem trobat al Rigola d’abans d’Ivanov, que va ser el trencament i el començament de la nova etapa. Aquí també hi ha un gran treball d’anàlisi i adaptació del text, però tampoc hi manquen els efectes, el gran format i la caracterització de personatges.
El mestre i Margarita és una novel·la de Bulgàkov que ja ha estat adaptada anteriorment al teatre, però que no deixa de suposar un treball grandiós i molt complicat. L’autor rus, censurat pel règim d’Stalin a l’antiga URSS, explica l’arribada del diable a Moscú i tot el que això suposa. De fet, ens està parlant de la corrupció, del poder, de la manipulació històrica i de la falsedat. Un text que barreja diferents relats i que utilitza tant el pla fantasiós com el suposadament realista per fer-nos arribar el missatge de la història.
Rigola ha optat per un espai escènic a dues bandes i per una escenografia sòbria, a la que se li afegeixen diversos recursos i trucs. Per tant, ens podem trobar des de cortines daurades (una mica a l’estil del muntatge de El público), algun nino gegant, un piano de cua, referències a La naranja mecànica, alguna escena amb vestuari sadomasoquista, una plataforma giratòria, etc. No s’escatima en res, però no es perd de vista el missatge que es vol fer arribar a l’espectador. Un missatge polièdric, com la mateixa novel·la, en el que hi caben reflexions sobre els temes esmentats anteriorment però també sobre el present real… amb el que Bulgàkov encara sembla dialogar-hi 75 ays després de la seva mort.
Nao Albet i Laia Manzanares són el mestre i Margarita, respectivament. El seu treball s’ajusta al que demana la peça, suposant un parèntesi romànticament fosc enmig de la trama. Tal com es diu a la novel·la, “l’amor va sorgir entre nosaltres com sorgeix un assassí a la nit, i ens va agafar a tots dos”. Però en una obra coral com aquesta seria injust no anomenar el gran treball d’equip, entre els que potser destaca Francesc Garrido en el sucós personatge de Woland.