A vegades queda un xiuxiueig al cap i una sensació lleugera de bonança al cos, és en aquests moments quan una obra de teatre crea un vincle especial amb l’espectadora i queda ressonant durant l’endemà d’haver-la vista.
Com un homenatge a les àvies, i també als avis, aquesta producció fa d’allò petit el més important durant poc més d’una hora. Són col·leccions de records el que van conformant la identitat i el caràcter de la bàbuixka (àvia) d’en Jan, els dos protagonistes d’aquesta història. Conèixer tot el què va viure ella i la relació que mantenien entre ells dos és un privilegi que s’ha de viure en directe i del qual és millor no desvelar-ne els detalls.
En un escenari convertit en una casa plena de flors, en Jan (Pau Roca) comparteix amb el públic moments que van definir la vida de la seva àvia, al mateix temps que confessa les complicitats que tenien o el canvi de perspectiva que va tenir ell quan va créixer i es va adonar que la seva bàbuixka havia sigut nena, jove, filla, germana, esposa i mare, abans de convertir-se en àvia. Mentre gestiona els seus sentiments, Jan explica la vida de la qui va ser Carmen abans de conèixer-la com l’àvia que viu a Madrid.
Text preciós i una veritat latent que emana de l’actuació de Roca, amb especial profunditat a través dels seus ulls. L’intèrpret narra amb paraules, però sobretot amb la seva mirada, plena de tristesa, nostàlgia, enyor i amor. L’espectadora queda atrapada en aquest pou que mostra tant amb tan poc. Els somriures provocats pels records se sumen constantment a aquesta mirada i mostren la seva pertinença. I al costat del net, hi ha la Montse Colomé que gairebé sense articular paraula mostra tot el món que hi havia darrera de Carmen, amb cada moviment i gest demostra l’esperit d’aquesta dona que ho ha vist tot.
Quina sensació tan bonica i tendra barrejada amb tristesa pel record que respira aquesta producció, ben embolcallada per tots els elements que l’envolten. Jan Vilanova fila un text que fa reviure moments i situacions pròpies a tot el públic, i el trasllada a la seva infantesa i als records que, poc a poc, han anat creant la seva identitat, la seva història.