L’obra dura una hora escassa. Quasi sembla més un esquema d’obra que una obra acabada: els personatges no tenen gruix. Però el tema que toca sí que en té. I els actors, ben dirigits, fan una actuació continguda i subtil.

Preciós muntatge que subratlla el pas del temps de manera exquisita i tranquil·la

7 actors ens fan reviure la història d’una família qualsevol durant 4 generacions però condensada en els seus diferents àpats de Nadal. Una obra que ens parla del pas del temps, de la vida, de la mort i de la familia. Uns dinars de Nadal que en el fons són sempre el mateix i on és fan comentaris repetitius i és recorda a aquells que ja no hi són. Si pensem en els nostres dinars de Nadal reconeixem actituds molt semblants en els protagonistes i sabem que qui més qui menys ho ha viscut en les seves carns. És sensacional com en tan sols una hora, quatre generacions d’una mateixa família envelleixen davant nostre i on els diferents personatges van incorporant-se i desapareixent durant els àpats de Nadal d’aquests 90 anys. Interpretacions molt bones que permeten apreciar el pas del temps gràcies a les seves expressions de la cara, el to de veu i el moviment. Interpretacions de 10!

Una petita obra de art, petita per la durada inmensa en tot lo demés, teatre pur.A lo ja dit amb altres opinions, que coincideixo, si voldria afegir que hem va recordar la petita meravella de pelicula anomenada “Dublineses(Los muertos)” de Jhon Huston segons un relat de James Joyce, en aquesta pelicula un sopar habitual del dia de la Epifania a Dublin, es el pretexte per fer una reflexió al voltant de taula, sobre el pas del temps, la vida i la mort tot a un ritme lent i al mateix temps plé de sensibilitat i bellesa, malgrat les abismals diferencies amb “El llarg dinar de Nadal” m ho va recordar i aon alla nomes eren reflexions aqui ens trobem amb el pas real del temps.Per mi es una meravella i demostraçio de molt talent condensa amb aprox. 1 hora el pas de 90 anys de un dinar de nadal sempre el mateix i sempre diferent i demostracio que la durada de una obra teatral es secundaria, aqui no fa falta mes temps per trasladar sensacions i emocions al espectador, en ocasions tres hores també es fan curtes i 1 h pot arribar a fer-se llarga, res a veure la durada amb el posible interes per
l´espectador.Voldria resaltar la idoneitat del espai Circol Maldà, per aquest espectacle, el menjador aon te lloc el sopar amb aquest escenari i el seu entorn sembla fet a mida.Jo també hi era el dia de les 100 representacions amb la satisfaccio de gaudir amb els 13 interprets de aquesta celebraçio i compartirla.

Se m’ha fet llarga l’espera, però ha valgut la pena perquè avui al Maldà, La Ruta 40 festejava les 100 representacions d’aquesta obra. I ho han fet de la millor manera que saben, fent teatre. Normalment dels tretze personatges, sis els interpreten sis actors que fan doblet. Doncs bé avui han volgut que els que ho han fet en temporades anteriors, estiguessin presents pel que hem gaudit en escena de 13 actors cada un en el seu paper. Dit això, l’obra tracta del pas del temps d’una família en el dinar de Nadal durant 90 anys i on de generació en generació afloren els records dels que ens han deixat, dels que han nascut, riuen, ploren i també expressen les seves divergències i els somnis que no s’han complert. Tot això tractat amb una delicadesa i tendresa indescriptible que m’ha deixat tocat. Una magífica posada en escena sense cap canvi el poc més d’una hora que dura l’obra. Pel que fa a la interpretació no vull perquè no seria just, destacar a ningú perquè la feina de tots sense excepció és immillorable així com la direcció per part d’Alberto Díaz. Per als que no l’hagueu vist, és un imprescindible i us aconsello que us doneu pressa perquè ja hi ha moltes sessions exhaurides, i no us passi com a mi l’any passat.

Me encantó y me sedujo la cronología, el espacio que apenas cambia, los personajes que siguen inmóviles. Altamente aconsejable.

Una joia.
Petita però enorme, la vida d’una família però que és la de moltes (impossible no sentir-se identificat en alguns passatges), senzilla però conté les complexitats de la vida, curta però hi passa un segle, breu però t’acompanya durant molt de temps, tendra però sense sentimentalismes innecessaris, seriosa però et fa somriure.
Una posada en escena tant senzilla com efectiva, que guanya molt en un espai petit i proper. Adonar-se que al final el cercle de la vida és en part que a totes les famílies les alegries i tristors són d’orígens semblants (naixements, matrimonis, morts…). L’evolució dels actors en minuts, davant de l’espectador, sense canvi de vestuari ni maquillatges, de joves a vells és tan subtil com creïble.
Com un veritable llarg dinar de Dinar l’obra reuqereix una estona per païr-la i sentir que ha valgut molt la pena.