El joc de l'amor i de l'atzar: Una peça de museu

El joc de l’amor i de l’atzar
24/05/2014

Si fa unes setmanes dèiem que Hermann Bonínn havia tret la pols a tot un clàssic com és La dama de les camèlies, ara veiem que Flotats ha preferit deixar a Marivaux tancat a la vitrina… del museu. És cert que la seva proposta és preciosista, impecable i delicada, però la posada en escena no es distingeix gaire de les que es feien al segle XVIII. A més, això no és la comédie française, encara que el repartiment s’esforci i aconsegueixi interpretacions més que solvents.

El problema principal del muntatge és que ja no estem al XVIII, i el públic reclama alguna cosa més dels clàssics… i també dels directors. Si una cosa tinc clara és que si hi ha espectadors que s’avorreixen amb Goldoni, Marivaux o altres autors per l’estil, no és que sigui culpa ni de Goldoni ni de Marivaux sinó que l’hauríem de buscar en altres factors. I si no, vegin la meravella que Pascual ha aconseguit amb Els feréstecs, que en altres mans podria haver esdevingut també… una peça de museu.

Tot i així, no vull dir que aquesta sigui una proposta desdenyable. Josep Maria Flotats dirigeix sempre amb molt de gust, i algunes escenes -com per exemple la del final- demostren que segueix en plena forma i que segurament no trigarà gaire en donar-nos una altra pièce bien faite. Tant de bo que pugui tornar a ser al TNC.

← Tornar a El joc de l'amor i de l'atzar