L’inici ja no t’és indiferent. Un spider-man cantant un poema al costat d’una dutxa del que sabrem que és un pis ubicat al Raval. D’aquesta manera singular entrem en aquest projecte tan personal de Pau Vinyals. L’autor parteix d’una veritat de la qual va ser conscient vora la trentena: el seu avi era franquista.
Feia gairebé dues dècades que en Pi -el seu avi- era mort, però aquesta realitat li va portar a replantejar-se records d’infantesa i l’amor que sentia per ell. Es va trobar amb la desconeixença d’aquell que per a ell sempre havia sigut una persona meravellosa i plena d’amor.
La narració parteix d’aquest fet i construeix tot un monòleg basat en la vida de l’autor/protagonista on es combinen records del passat i situacions del present. Ens ubica al pis que ha comprat Vinyals amb la seva parella per exposar la idea de llar, de sentir-se a casa, que a vegades oblidem o deixem arraconada per viure el moment i anar tirant. Partint d’aquí, fem un viatge al passat, al poble gironí de procedència de la família, on realment va començar aquesta història. És el context que ens ajuda a comprendre els relats i narracions que ens va servint Vinyals en cada fragment… i la resta s’ha de veure.
Text àgil, molt divertit en alguns moments, que crea complicitat i un nexe entre públic i artista. Ens està explicant la seva història, però podria ser la nostra… i potser ho és, la teva o la de la persona que tens asseguda al costat. Una interpretació natural i propera aconsegueix que l’espectadora se senti com una amiga a qui li estan explicant una anècdota familiar mentre prenen una copa. Això sí, de tant en tant surt a escena l’intèrpret còmic i pallasso que necessita potenciar el text amb una posada en escena enèrgica, viva i gens desapercebuda, que crea un impacte en el públic, ja sigui en forma de cançó, ball o dutxa.
La realitat és que no es pot apartar la mirada de l’escenari perquè si ho fas, de ben segur et perdràs algun moment hilarant, còmic, tens o emotiu. Atrapa de tal manera que quan es tanquen els llums esperes per si hi ha alguna sorpresa més amagada a la recambra.
L’escenografia és mínima, però punyent, amanida amb una il·luminació estudiada que entra en escena de manera visible quan és necessària.
Es tracta d’una retrospectiva personal a través dels abismes familiars, amb la que Pau Vinyals omple l’escenari de preguntes i reflexions i ens fa còmplices de tot entre somriures discrets i vergonyes amagades.