Si hi ha algú que té una vareta màgica per crear musicals d’èxits aquest és Andrew Lloyd Webber, des de Jesus Christ Superstar a Cats, passant per Evita i El Fantasma de la òpera. Totes aquestes produccions han tingut una gran acollida pel públic i han omplert teatres en les seves estrenes i les seves reposicions al llarg de tots aquest anys. Fins i tot, han arribat a la gran pantalla amb unes adaptacions cinematogràfiques, més o menys fidels i amb èxits dispars.
La història d’aquest musical és ben coneguda, ens explica com sota l’Òpera de París viu un emmascarat apassionat per la música i enamorat de la jove Christine, a qui ha ajudat a millorar i perfeccionar el seu talent com a soprano. La seva ombra planeja per cada funció i dia al teatre, i la trama comença quan decideix que la seva protegida ha de fer el pas definitiu i sortir a escena. Quan ella es retroba amb un amor del passat, tot canvia.
La producció d’aquest musical tan icònic arriba a Barcelona amb un muntatge potent i espectacular. L’escenografia amb un escenari d’òpera giratori ja anuncia que l’espectadora podrà gaudir d’un fet inoblidable. El disseny de llums i efectes especials són detallats i molt ben estructurats, imbueixen al públic a endinsar-se en la història fins al fons i crea un entorn i un món musical del qual tothom forma part.
La música és preciosa i màgica, és aquest element el que sobresurt de tota la resta perquè crea un ambient bell i emocionant. Cada composició és interpretada de manera precisa per l’orquestra que no es veu, però que es gaudeix amb cada nota, cordes, piano, vents i percussió. Increïble. I a aquestes partitures signades per Richard Stilgoe se li sumen les veus perfectes i commovedores dels actors i les actrius que donen vida a cada personatge.
Manu Pilas dota al fantasma d’una personalitat potent i atraient, que traspua dolor, tristesa i solitud. La seva veu es tenyeix de cada sentiment i sacseja al públic en cada cançó. És una meravella, sobretot en cançons com No hay vuelta atrás (Point of no return), un dels millors moments que comparteix amb Judith Tobella, la Christine d’aquest passi.
Tobella també demostra les seves qualitats vocals, que a la primera cançó es troben una mica indecises, però que van agafant pes i cos amb el pas de l’obra. Aquesta Christine també té una de les escenes més reconegudes de la producció amb el Raoul de Guido Balzaretti quan canten Todo lo que pido de ti (All I ask of you), escena romàntica per excel·lència. Balzaretti mostra durant tot el llibret una capacitat vocal impressionat que casa perfectament amb una interpretació passional i ajustada al text i la seva voluntat.
El treball de la resta d’intèrprets és magnífic, i s’entreguen a un musical que no és gens fàcil de portar a escena amb una dificultat musical molt per sobre d’altres produccions.
Tot i que és una obra grandiloqüent i espectacular, sí que és veritat que hi ha alguns moments que l’atenció i l’interès del públic disminueix. Alguna escena coral no acaba de quedar ben empastada vocalment -la reunió on tots parlen/canten del seu problema n’és un exemple- i l’espectadora escolta un batibull sense gaire sentit. En altres ocasions, aquest mateix exercici queda perfecte, harmoniós a l’oïda del públic, però no passa sempre. De la mateixa manera, hi ha alguna escena que, segurament per l’espai del teatre, queda deslluïda, com el moment Carnaval (Masquerade), que si l’has vist amb l’escalinata al fons i amb vestits espectaculars en altres versions, aquí queda una mica pobre.
Un musical enorme i clàssic que, en definitiva, fa gaudir amb una partitura deliciosa i un repartiment meravellós, que durant una estona ens fa viatjar a l’Òpera de París i a un escenari ple de música i passió.