El desig del cor: M’ha esclatat el cap

El desig del cor
19/02/2022

Vaig anar a veure El desig del cor sense saber gaire el que anava a veure. I la primera impressió que m’he portat és que el cap m’ha esclatat des del primer moment. He quedat embadalit durant tota l’obra i com aquelles coses que no diem fa que tinguem múltiples escenes.

A escena tenim una taula de menjador i poc més. Els personatges es mouen de forma repetitiva i veiem com va evolucionant. Però en un moment determinat tornem al punt inicial. Això descol·loca una mica. Torna a repetir-se l’escena però amb un canvi en els personatges. I tornem de nou .Al principi quedes desconcertat, però vas veient com una mateixa escena la veiem amb diferents ulls.

El primer que m’ha vingut al cap, és veure el multivers que tant podem veure en algunes pel·lícules ara amb una família “normal”. Com veiem diferents realitats segons les decisions que prenen o que voldrien dir o fer.

El que inicialment és una incomoditat, una repetició queda en una forma notable de veure que podria passar si… He vist com un episodi de “What If ..?” però enfocat en una persona normal (no gaire normal la veritat) i com hi ha diferents realitats si diguessim el que pensem realment.

He gaudit de valent amb el paper que han fet els 3 protagonistes Albert Pérez, Vanessa Segura i Alícia Puertas que han estat acompanyats en Marc Tarrida i Sara Morera en els papers de fills. I ha un gran joc de repeticions d’escenes, de canvis de velocitat de l’acció i fins i tot en moments de comèdia (una mica negre) que és una delicia. Però tot això no s’hagues portat a terme sense la direcció de l’obra (i dels moviments dels actors) i la part tècnica que ajuda en tot moment.

Si voleu llegir la resta de la meva opinió, aquí teniu l’enllaç

← Tornar a El desig del cor