El desig del cor: Rebobina que fa fort

El desig del cor
5/03/2022

Comença una escena, aparentment banal i intranscendent, però al minut torna a començar. I als dos minuts la tornem a veure, potser amb matisos, amb petits detalls que no havíem captat… i així durant una bona estona. Endavant i enrere. Situacions que avancen amb molta lentitud, perquè sempre tenen un mateix punt de partida i una base a la que agafar-se, a l’igual que aquesta família que espera el retorn d’una filla i que pel mig s’enquista en situacions imperceptibles que ho capgiren tot. Així és aquest text de Caryl Churchill, una de les autores britàniques més importants de l’actualitat i també una de les grans renovadores del llenguatge teatral.

Enfrontar-se a una obra d’aquest tipus requereix una certa predisposició. No obviarem que aquest és un teatre difícil, complex, però també hipnòtic i engrescador, sobretot si et deixes emportar pel corrent de paraules i d’idees que brolla contínuament, quasi sense fi. Idees que poden resultar desesperants, a vegades desestabilitzadores, però que provoquen sempre un efecte en l’espectador. I què seria del teatre sense la provocació? On millor que l’escenari per jugar i investigar directament amb les mil i una oportunitats que ens dóna el llenguatge?

El muntatge de Lucía del Greco ha sorgit de l’Institut del Teatre, concretament d’una pràctica d’escenificació de tercer curs. Aquesta alumna de Direcció Escènica i Dramatúrgia de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) brilla amb un treball rigorós i metòdic, i promet moltes alegries en un futur pròxim. L’entrega de tot el repartiment -amb uns sempre efectius Vanessa Segura i Albert Pérez– ens lliura un espectacle que funciona amb la precisió d’un rellotge i que convenç, tant a experts en teatre d’avantguarda com a profans.

← Tornar a El desig del cor