Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.
I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian.
El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.
Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s’asseu a l’última fila. Una redacció que comença dient “El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” … redacció que acaba amb un “continuará“….
L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.
Un text amb diferents capes narratives, amb una gran força en els seus diàlegs i que compta amb un repartiment extraordinari. La combinació d’escenes reals i escenes narrades provoca en l’espectador el neguit d’estar trepitjant la fina línia que separa la realitat de la ficció.
Són magnífiques totes les interpretacions destacant pel seu pes en el desenvolupament de la història, la del jove actor Guillem Barbosa que interpreta a Claudio, “nuestro mago, el brujo que conjura, el provocador que cuestiona, el escritor que ficciona, el chamán que embriaga, el artista”. Una interpretació sincera i entregada que transmet a la perfecció qui és en Claudio i ens obliga a “mirar” mes enllà del que veiem.
Sergi López és German, una persona que es lamenta íntimament del que no ha pogut ser a la vida i que veu la possibilitat de complir el seu somni de ser escriptor, a través del chico.
Míriam Iscla és Juana, la parella d’en German, que gestiona una galeria d’art en crisi, “La cabeza de la Medusa” i comparteix amb ell els escrits del chico. Però a ella, que no coneix a Claudio, aquests textos li fan por.
Veiem una gran química entre els dos actors, unes interpretacions molt convincents que van evolucionant els seus personatges de forma molt inquietant.
David Bagés, Anna Ycobaltzeta i el jove Arnau Comas són Rafa el pare, amant del basquet i insatisfet amb la seva feina, Ester la mare, absent i capficada en unes reformes imaginàries de la seva llar, i Rafa, el company d’escola d’en Claudio. Una família que es converteix en l’objectiu d’anàlisi del chico.
Una posada en escena mil·limetrada, malgrat que en alguns moments ens ha resultat “físicament incòmoda” sobretot pels espectadors que seiem als laterals davant d’un escenari “molt” horitzontal. Amb moments de molt simbolisme i imatges que crean una atmosfera molt onírica que ens trasllada al món dels somnis.
La il·luminació de Marc Salicrú reforça l’ambient de misteri i la cortina, que forma part de la senzilla escenografia de Beatriz San Juan, que avança i retrocedeix sobre l’escenari creen llums i ombres que reforcen sense dubtes la sensació de misteri i ens fa sentir voyeurs en les cases alienes.
Una proposta que es belluga entre la realitat i la ficció, entre el despatx del mestre i la casa familiar de Rafa i amb dos tipus d’interpretacions que se superposen i s’arriben, intencionadament, a confondre.
Una proposta imperdible que es pot veure a la Sala Beckett fins al dia 3 de març.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ