El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d’una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins… És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està en el seu punt àlgid de seguida anem cap a una resolució precipitada i un xic forçada…
La direcció és correcta, i les escenes més còmiques -sobretot, la primera conversa del matrimoni- estan resoltes amb destresa. En aquest sentit, Teresa Vallicrosa torna a demostrar que és una gran còmica, i és innegable que està molt ben acompanyada per Lluís Soler i Georgina Latre. En el cas de Jaume Madaula potser caldria revisar el seu registre, tot i que el públic agraeix les sortides de to del personatge i la seva comicitat un pèl forçada. En definitiva, una comèdia que podria haver estat més incisiva, però que s’ha quedat a la superfície i ha preferit acontentar a un públic més ampli. Veurem si ho aconsegueix…