Les històries d’una comunitat o d’un país s’han d’explicar. Les petites, aquelles que queden soterrades, son les que mostren amb més detall i context l’esdevenir de les persones i la societat on es troben. El passat sempre explica el present i hauria d’evitar un possible (mal) futur.
L’obra ubica al públic a la Irlanda del Nord de 1981 on, mentre un grup de joves presos de l’IRA en vaga de fam reclamen el seu estatus de presos polítics, la família dels Carney celebra a la seva granja el dia de collita al mateix temps que reben una notícia que trasbalsarà les seves vides. Serà un punt d’inflexió, l’escletxa per on començaran a posar-se paraules a algunes realitats amagades.
Julio Manrique s’atreveix a portar aquest text ple de complexitat a l’escenari creant tot un univers en el menjador d’una casa de camp. Ple detalls i objectes que conformen part de la narració d’aquesta història, l’escenografia és el marc ideal per al desenvolupament dels personatges que, a través del moviment en escena, expliquen la història curosament. I és que el lloc on passa l’acció també forma part de tot l’entramat.
Una vegada més, Manrique aprofita el llenguatge teatral i audiovisual per estructurar de manera impressionant una història de més de tres hores que es consumeix sense que l’espectadora se n’hagi adonat, immersa en el conflicte dels personatges. Això sí, té una petita pega i és que aquest teló grafitejat que utilitza per afegir matisos a la narració, en algunes ocasions priva a l’espectadora de veure tot el quadre complet depenent d’on estigui situada al pati de butaques.
Un repartiment excel·lent, amb una química i connexió especial que es transmet al públic des de la primera escena. Encara que es podria dir que està encapçalat per Roger Casamajor, Mima Riera i Marta Marco, per dir alguns noms, es tracta d’un treball interpretatiu coral que compta amb l’expertesa de persones com Imma Colomer i la novetat de Bruna Armengol o Bruna Luz. És una meravella veure les interpretacions de cadascuna de les persones que surten a l’escenari. Cada paraula que intercanvien, cada reflexió que fan o cada moviment que mostren es sent real i versemblant. No actuen, viuen els seus personatges. I això, engrandeix de manera exponencial l’obra i el seu impacte en el públic.
Magnífica producció que demostra que tota història, encara que sigui complexa, té la seva cabuda al teatre. És una de les obres imprescindibles d’aquesta temporada.