Julio Manrique ens va descobrir a Jez Butterworth amb aquella vitalista i testosterònica Jerusalem, que tantes alegries i premis li va reportar. Ara torna a l’autor per mostrar-nos una de les seves obres més aplaudides i premiades (premis Tony, Olivier, etc.) i per deixar a la cartellera un títol que si no fos per l’empara d’un teatre públic difícilment podríem haver descobert. Butterworth és un autor que escriu obres ambicioses i grandiloqüents, una mica a l’estil de la dramatúrgia clàssica americana (Miller ronda pel darrera dels seus escrits) però amb aquell esperit punk i combatiu del teatre britànic, sobretot del que deriva dels Angy Young Men i tot el sorgiment del teatre independent durant els seixanta i setanta.
El barquer, com ja hem avisat, és una obra monumental: tres hores i quart de durada, una vintena d’actors en escena, moments corals de gran complexitat, intèrprets de totes les edats, etc. La temàtica tampoc es queda enrere, ja que s’atreveix a abordar el tema de l’Ira, les vagues de fam dels vuitanta, la política autoritària de Margaret Thatcher… Una trama social i política que es barreja hàbilment amb trames familiars i costumistes però també amb tota la tradició irlandesa de les banshees, esperits femenins que presagien la mort d’algú a través de plors i laments. És a dir, les abanderades d’una tragèdia que arribarà irremeiablement.
Butterworth construeix molt bé tot l’entramat familiar dels Carney i el barreja eficaçment amb un tractament de thriller que ens fa estar en tensió des de la primera escena. Sabem, com a espectadors, que la família que anem coneixent durant tot el primer acte està amenaçada. No sabem massa bé de quina manera, ni sabem del tot el perquè… però intuïm que una desgràcia caurà sobre aquesta granja del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. De forma molt hàbil anem coneixent també els personatges, que tenen entre ells relacions peculiars i tensions personals diverses. No serà fins al final que la tragèdia faci la seva aparició, però és precisament aquí on l’autor sembla forçar una mica la corda i optar per una grandiloqüència que l’espectador no s’espera… Un final impactant (potser fins i tot desmesurat) que Manrique sap rematar molt bé amb una imatge poètica de primera línia.
Manrique, acostumat a obres de gran envergadura (El curiós incident del gos a mitjanit, L’ànec salvatge, La gavina), construeix un fresc irlandès prou creïble i carregat de referències i detalls reveladors. Perquè tot resultés versemblant davant dels ulls de l’espectador era imprescindible que la família tingués una sintonia actoral des de l’escena de l’esmorzar, i la veritat és que això s’aconsegueix amb escreix. El repartiment és dels millors que hem vist a Barcelona els darrers anys, amb un esplèndid Roger Casamajor al capdavant. També destaca el trio veterà de la funció, amb un sempre eficaç Carles Martínez, una Imma Colomer que brilla en el seu monòleg i una extraordinària Anna Güell (la profètica tia Maggie) que emociona amb els seus viatges astrals i les seves visions de mons que ja no existeixen. Però tampoc ens podem oblidar de Mima Riera, d’Ernest Villegas, de Marc Soler… i especialment de les actrius més menudes de la funció (Bruna Armengol i Bruna Luz en la funció que jo vaig veure), que donen la rèplica com a autèntiques professionals.
Podem dir, doncs, que El barquer és una obra importantíssima en l’època de Manrique com a director del Lliure, igual que ho va ser L’herència la passada temporada. Potser es troba a faltar el desenvolupament d’alguns personatges en el text (crec que la tia Pat o l’anglès Tom Kettle mereixien més recorregut) o bé un millor aprofitament de l’escenari per a la funcional i a estones espectacular escenografia de Lluc Castells. Però sigui com sigui, aquesta funció serà recordada durant algunes temporades i per molts dels espectadors habituals del Lliure.