Sòfocles, el gran mestre de la tragèdia va escriure aquestes tres obres amb anys de diferencia (Èdip, 429 a.c; Antígona 441 a.c i Èdip a Colonos al 401 a.c). Cada una d’elles té personalitat pròpia i havíem vist Èdip i Antígona separades. M’agrada el món hel·lenístic i segueixo el teatre grec sempre que en tinc oportunitat. Recordaré a Julio Manrique amb una vena als ulls ensangonada en un Èdip de Marc Artigau i Oriol Broggi al 2018 i mai oblidarem una Clara Segura representant a Antígona a la Biblioteca de Catalunya al 2008 que va arrencar llàgrimes al públic.
En aquesta ocasió Carlota Subirós ha triat la traducció catalana en prosa de les obres de Sòfocles de Carles Riba. Aquesta versió lliure dirigida per ella mateixa serà memorable per la introducció de “Èdip a Colonos”, escrita per Sòfocles poc abans de morir i que es va estrenat pòstumament. Ens explica què va passar amb Èdip després de descobrir la veritat que ja havia pronosticat l’Oracle. Em sembla un gran encert representar les tres juntes i seguides amb una fantàstica utilització de tots els recursos tècnics i escènics que té el TNC que ha posat al servei de l’espectacle tota la seva grandiositat. Max Glaenzel, com sempre, ens sorprèn per la seva senzillesa i a la vegada el simbolisme i la veracitat. Un paisatge desèrtic representa els afores d’Atenes (Colonos) on Èdip busca refugi i on es desenvolupa la tercera part, la d’Antígona. Utilitzant una cortina de llums, el palau d’Èdip es converteix en una terra erma de la que brolla aigua clara i serveix per les dues darreres obres. La dramatúrgia de Ferran Dordal situa les tres peces en ordre cronològic i té tot molt de sentit perquè Tebes és el centre de totes elles i les tres acompanyades de la música de Clara Aguilar que utilitza la veu com únic instrument. Diversos actors principalment les germanes Sey, Kathy i Yolanda, canten melodies que expressen por, ràbia, incertesa. Com un baix continu va acompanyant les escenes i els intèrprets com una cadència.
Les reflexions dels filòsofs i dramaturgs de l’antiga Grècia són desgraciadament molt actuals. Jocasta diu: “la humanitat camina tan aviat cap al mal com cap al bé” i Creont quan no vol escoltar el seu fill Hèmon: És l’home que la ciutat ha erigit que cal obeir, en les coses justes i en les que no ho són. El poder, la tirania, la venjança hi són presents i el món actual ens recorda que les Antígones són bandejades i no hi tenen cabuda. També és un reflex de la societat actual l’exili, el menyspreu a l’extranger, l’acollida necessària.
Carlota Subirós ha apostat per un elenc racialitzat, que no normalitzat encara, i ho agraïm. Kathy Sey és Antígona, l’amantíssima filla d’Èdip que el cuida acompanyant-lo en la ceguera fins a la seva mort. És valenta quan s’enfronta al seu oncle Creont (Jordi Martínez) qui ha prohibit enterrar el seu germà Polinices (Moïse Taxé) i amb el càstig de la mort a qui el desobeeixi. Ella és l’heroïna i defensa amb valor el seu paper, acompanyada de Yolanda Sey (Ismene). Babou Cham és Èdip, imponent pel físic però no del tot correcte en la seva dicció. Oriol Genís és Tirèsies, convincent en la descripció de l’Oracle amb un discurs potent quan diu la veritat a Creont. Lurdes Barba és la serventa, ferma i amb una veu poderosa. Vicenta Ndongo és Jocasta que després de la primera tragèdia, adopta el paper de narradora.
Tot plegat, ha estat una experiència sorprenent i una aposta valenta que cal veure.