Una de les grandeses del teatre és que pot tenir motivacions molt diferents, i totes molt valuoses, com divertir, entretenir, emocionar, criticar, reivindicar, innovar, denunciar o fer reflexionar sobre alguna cosa. També, però, pot tenir l’objectiu (i, a vegades, això ho oblidem) de posar el focus sobre els petits drames quotidians que, sense fer massa soroll, ens envolten i tenen la seva importància, el seu propi conflicte i el seu propi dolor. La virtut més gran de Dos familias és el seu realisme i la capacitat de mostrar-nos una realitat trista i molt habitual, que no tenim massa present i on no hi ha bons ni dolents més enllà, potser, de la manca d’empatia d’un sistema massa fred.
Escrita per José Pascual Abellán, l’obra ens explica el drama que pot suposar l’acollida d’un infant a l’hora d’haver de tornar-lo als pares biològics, quan es dóna la circumstància. El plantejament és senzill però juga molt bé les seves cartes, no és partidista i combina amb encert l’emotivitat de la història amb una sòbria narració dels fets. El director Sergio Arróspide mesura amb destresa les interpretacions dels actors que, a la recerca d’una naturalitat molt apropiada, mai perden la versemblança malgrat petits desajustos que, amb rodatge, desapareixeran. En aquest sentit, el treball de Pau Sastre resulta especialment destacable per la seva tendresa i íntima fragilitat. En resum, es tracta d’una proposta interessant, que genera debat i que, malgrat la seva simplicitat i algun gir sobtat, està ben construïda i executada.