Aquesta versió del Don Joan de Molière, estrenada al TNC ara fa un any i mig, és un muntatge que en el seu moment ja va despertar sentiments enfrontats. De fet, estem al davant d’un exercici de modernització i revisitació del mite, ja sigui a través de la contemporaneïtat de la proposta o d’un treball de contextualització que arriba a les seves últimes conseqüències. Però en el fons no és un exercici original ni transcendent, sinó una barreja d’idees prestades i de petits encerts aïllats.
Tot el principi de l’obra funciona i està ben cohesionat, sobretot pel magnífic treball de Julio Manrique (Don Joan) i Manel Sans (Sganarelle). Els seus diàlegs i les situacions que viuen a l’hotel que ens proposa David Selvas fan avançar la trama amb desimboltura. És cap a la meitat de la peça que l’invent es desinfla i les situacions perden versemblança. Les estridències tampoc a ajuden a entendre les interessants reflexions de Molière sobre un personatge universal, tot i que s’ha de destacar la bellesa i el risc de la curiosa escena final. Una escena on la música i altres elements escènics acaben per posar el contrapunt ideal al desenllaç de l’obra.