Desaparellats és una proposta teatral que parteix d’una premissa aparentment senzilla per desplegar una reflexió rica i matisada sobre la vida en parella, el pas del temps i les decisions que configuren la identitat personal. L’obra, escrita per Ramon Pardina, demostra una gran habilitat per combinar l’humor amb la introspecció, tot construint un text àgil, ple de girs inesperats, però també profundament connectat amb experiències humanes reconeixibles.
En aquesta peça s’hi poden identificar trets ja presents en la seva trajectòria com a guionista televisiu, especialment en la seva capacitat per crear situacions quotidianes carregades d’ironia i diàlegs vius, però aquí adaptats amb encert al llenguatge i al tempo del teatre. Pardina utilitza la fantasia no com un element evasió, sinó com una eina dramatúrgica que permet posar en crisi la quotidianitat i explorar allò que s’amaga sota la rutina emocional. Aquest recurs, que podria resultar anecdòtic, esdevé central per qüestionar les relacions establertes i les expectatives no acomplertes, mostrant una maduresa notable en la construcció del conflicte i dels personatges.
La direcció de Roc Esquius contribueix decisivament a l’eficàcia del muntatge. Esquius, que ja ha demostrat en treballs anteriors una predilecció per les estructures narratives clares i els universos lleugerament desplaçats de la realitat, consolida aquí una mirada escènica precisa i funcional. La seva experiència en comèdies amb elements fantàstics o de joc metateatral es reflecteix en una posada en escena que facilita la comprensió del relat i potencia el treball interpretatiu, sense necessitat de grans artificis. El director opta per un ritme sostingut i una escenografia al servei del text, aconseguint que els salts entre realitats no interrompin la fluïdesa dramàtica. Superats els primers minuts, desconcertants per la seva falta de ritme, l’equilibri entre el to humorístic i els moments de major densitat emocional es transformen en un dels punts forts de la seva direcció, que evita tant l’excés de lleugeresa com el dramatisme forçat.
Els protagonistes, Esther López i Ricard Farré, sostenen l’obra amb interpretacions sòlides i plenes de matisos. Ella construeix un personatge ric i contradictori, amb una presència escènica que combina fragilitat i determinació, i que recorda la seva solvència en muntatges col·lectius anteriors on el treball coral i la precisió interpretativa eren essencials. Ell, per la seva banda, mostra una gran versatilitat, dominant amb eficàcia tant el registre còmic com els moments més introspectius, i aportant una humanitat creïble al seu personatge. La química entre tots dos és fonamental perquè el conflicte de parella funcioni i permet que l’espectador s’identifiqui amb situacions que, tot i tenir un component fantàstic, remeten directament a vivències quotidianes. Aquesta complicitat interpretativa és clau per donar versemblança al joc de miralls que planteja l’obra.
En conjunt, Desaparellats es presenta com un muntatge intel·ligent i equilibrat, que sintetitza l’experiència prèvia del seu autor i del seu director en un llenguatge escènic madur i accessible. Gràcies a un text ben articulat, una direcció clara i unes interpretacions convincents, l’obra transcendeix la comèdia de situació i ofereix una mirada honesta i contemporània sobre les relacions humanes i les múltiples vides que, potser, no arribarem a viure.