De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda: Quan la merda ens arriba al coll i no fem res per evitar-ho

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda
5/08/2021

La Calòrica no deixa de sorprendre’ns. Presenten uns temes de rabiosa  actualitat de la manera més còmica i crítica possible. En aquesta ocasió no podia faltar el canvi climàtic. El text i la dramatúrgia de Joan Yago vol posar de manifest la incapacitat del món per afrontar amb seriositat aquest tema. Utilitzant el conflicte que apareix en una comunitat de veïns per la sortida inacabable de merda a causa d’una canonada mal construïda, el director Israel Solá, fent paral·lelisme, ironitza sobre les dificultats de resoldre un problema que és a totes vistes important però que la seva solució s’alenteix pels interessos personals o la ineficàcia dels veïns, el propietari i la comunitat.

El començament és desconcertant. Mónica López, convidada especial de la Calòrica per aquesta obra, de manera seriosa, documentada i tirant de casos pràctics, posa de manifest el desastre que pot provocar la obsessió pel plàstic i el moviment ecologista que s’ha instaurat en la nostra societat. Està supèrbia en el paper de conferenciant seriosa, convençuda de que el canvi climàtic és una farsa fins que entra en decepció al veure com ha estat manipulada per les grans multinacionals o els interessos del capital.

Excepte ella, la resta d’intèrprets fan tots els papers de l’auca:  Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius van canviant de personatge i de gènere a cada escena sense que ens causi cap mena de confusió. La qualitat interpretativa de tots és altíssima tot i que voldria remarcar a Júlia Truyol que pot fer de parella disgustada, de veí emprenyat i saberut, de representant de les multinacionals dominant amb saviesa les variants dialectals del català i donant el to còmic en cada paper.

Una vegada més, l’escenografia i vestuari d’Albert Pascual ens deixa bocabadats. És un escenari que el fan mòbil tots els intèrprets per anar canviant ràpidament en funció de les escenes. Es converteix en una reunió de veïns, en una roda de premsa, en un bar de copes i en la sala d’assajos de la Calòrica acabada de llogar i que se’ls omple de la merda que surt pel wàter.

El gran mèrit de La Calòrica es ser crítics sobre els problemes que tenim pendents utilitzant l’humor i sobretot de fer riure, i  molt. És la combinació perfecte de teatre documental, còmic, enginyós i valent. Gens fàcil.

← Tornar a De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda