De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda: La capacitat de sorprendre

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda
11/07/2021

La Calòrica porta anys sorprenent-me i deixant-me sempre amb la sensació de que encara no ho he vist tot, de que es guarden un as a la màniga per al proper espectacle… Vaig descobrir-los amb Sobre el fenòmen de les feines de merda, i des de llavors els he aplaudit la interessant però irregular El profeta,  les genials Fairfly i Els ocells o la feliçment recuperada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I. Amb l’obra que ens ocupa avui han tornat a provocar-me sorpresa i admiració. I és que no s’han conformat en tractar un tema actual i polèmic com el canvi climàtic, sinó que hi han barrejat metateatre, realitat i ficció, fals documental, paròdia i una comunitat de veïns que per si sola mereix, com a mínim, una sèrie o una obra a part.

Ja coneixíem l’habilitat de Joan Yago d’introduir temes socials des de la vessant menys esperada. Ho va fer al parlar dels emprenedors amb aquell estrambòtic producte de Fairfly, i també al tractar la sàtira política tot recorrent als “ocells” d’Aristòfan. Ara ha volgut tractar del canvi climàtic, però des del mateix grup de La Calòrica. S’ha barrejat la realitat -la cerca d’un local d’assaig per preparar el projecte del TNC- amb les vivències d’una comunitat de veïns i un congrés de negacionistes que s’acaba barrejant amb la trama. Semblen projectes diferents, però estan tan ben lligats que finalment ningú surt amb la sensació d’haver deixat cap peça solta. De fet, les reaccions del veïnat i dels mateixos components del grup teatral són el complement -i també el mirall- de com ens comportem a la societat. Preferim amagar la merda, però la merda hi és… i de, tant en tant, surt i s’escampa.

Si l’habilitat de Yago amb la dramatúrgia està més que provada, l’eficàcia d’Israel Solà a la direcció no es queda enrere. El seu treball és àgil i segur, tot i manegant una producció molt més gran i tècnicament més complicada que les anteriors. Pel que fa als intèrprets -magnífics tots- val a dir que assumeixen un munt de personatges, alguns d’ells de forma instantània i sense cap caracterització. Molts dels personatges interpretats -o més ben dit, imitats- els veurem després en un suposat vídeo real. L’efecte còmic que això produeix desperta, sense cap mena de dubtes, els moments més hilarant de tota la funció.

 

← Tornar a De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda