Acabem sent el que realment volíem ser? En què ens convertim al llarg dels anys? Som millors quan intentem ser una altra persona? Totes aquestes profundes qüestions es van formulant en el transcurs d’una obra d’aparença lleugera però de rerefons complex i realment revelador. Mariano Pensotti ha partit d’una vivència suposadament real -una conversa amb el seu pare sobre una conseqüència de la dictadura argentina- per endinsar-se després en una història que té diversos protagonistes i que es va obrint a l’espectador com si fos una nina russa. L’embolcall escènic de tot plegat també té la seva complexitat, ja que actors i objectes estan tota l’estona damunt d’unes cintes transportadores que no paren mai. El recurs s’esgota aviat, però funciona bé com a metàfora de que tot avança però tot torna, de forma inevitable i possiblement justa.
Tot i ser una idea brillant i estar ben travada dramatúrgicament, hi ha alguna cosa que no permet arrodonir una obra que ho tenia tot per convèncer-me. Crec que el fet de jugar amb tres personatges centrals és bona, però algun d’ells es perd pel camí i es troba a faltar un encaix més versemblant. D’altra banda, el muntatge comença en fals, i no és fins ben entrat el nus del conflicte que comencem a gaudir de la història. Una història, per cert, que ens transporta a l’Argentina, a l’Uruguai, i que acaba fent un repàs a l’inici de la humanitat i dels primers homes primitius…