A l’acabar l’espectacle, mentre la platea es posava de peu en un sol impuls, jo em preguntava què acabava de veure. Tot havia començat com un monòleg reivindicatiu, agosarat i crispat, però entremig s’havien colat escenes que no m’encaixaven i cap al final l’actriu s’havia acomiadat amb un joc metateatral que no havia acabat d’entendre… Fins i tot hi va haver temps per a una cançó a capella, que el públic va victorejar amb fervor. No cal dir que Clara Segura -possiblement l’actriu més versàtil i formada que tenim ara mateix a casa nostra- pot amb qualsevol dels diferents fronts i reptes que li proposa aquesta obra de Marta Galán, però jo segueixo pensant que es tracta d’una proposta confosa, creada a partir de bones idees… però cosida de pressa i amb fil gruixut.
És cert que Galán, tal com ha dit ella mateixa en alguna ocasió, no pretén fer dramatúrgies. Segons ha comentat, “els textos que escric no són mai tancats; són textos plens de forats negres, escrits deliberadament imperfectes, esgarrats, lliures”. Això em fa pensar, en part, amb aquell muntatge d’Angélica Liddell, Mi relación con la comida, on una actriu desproticava durant una bona estona sobre tot allò que la molestava d’aquesta societat nostra, tan incoherent i contradictòria. El que passa és que aquí s’ha volgut anar a cercar certs efectes i a donar un embolcall dramatúrgic a un text que potser no en necessitava, o fins i tot el rebutjava. És a dir, un embolcall per a una grandíssima actriu que arrasa amb tot el que se li posa pel davant i fa de qualsevol text un èxit segur i immediat.