Hi ha una raça d’actors i d’actrius que malgrat els anys no deixen d’arriscar-se en els escenaris ni d’explorar noves fórmules. Ho hem vist amb Ernesto Alterio, amb Núria Espert… i ara li toca el torn a Concha Velasco, una altra artista incombustible que, no contenta amb la fama que la precedeix, s’ha atrevit amb un monòleg complicat i realment exigent. Porta dues temporades interpretant a una de les reines més controvertides de la història d’Espanya i se la veu feliç, potser perquè sap que es tracta d’un vehicle de lluïment que li permet mostrar moltes de les seves qualitats actorals. I és que és difícil trobar una actriu amb una carrera tan variada i eclèctica com la d’ella… Va començar protagonitzant comèdies romàntiques al cinema dels cinquanta per passar després a fer revistes, teatre musical o programes de televisió. Seria ja amb una certa edat que arribarien papers dramàtics a l’alçada, que aniria combinant amb tot allò que s’anés presentant.
Reina Juana és un text d’Ernesto Caballero que, com d’altres que hem anat veient les últimes temporades, es centra en un personatge històric per donar-li la volta i mostrar una imatge completament diferent. En aquest cas s’intenta destruir la imatge romàntica d’una reina que no va embogir d’amor, sinó que va sobreviure al poder i a les intrigues del seu pare, del seu marit i del seu propi fill. Un personatge que va ser enterrat en vida al Palau de Tordesillas només perquè molestava. És cert que la informació aportada per Caballero ens fa creïble la història, però també hem de reconèixer que el text es fa massa llarg i que a estones utilitza un llenguatge excessivament emfàtic o literari. Sort de l’absoluta generositat de la Velasco, que salva qualsevol frase amb l’experiència que donen els anys i les mil i una aventures interpretatives. En definitiva, un muntatge correcte que ens permet gaudir, un cop més, d’una gran actriu.