La infantesa i el passat sempre acaben afectant i influenciant el futur de les persones. En algunes ocasions, allò que es viu deixa una marca profunda que el cervell intenta racionalitzar o tapar amb capes que no deixin veure gairebé ni una petita part. Una autoconvicció por permetre deixar moments desagradables, horribles o impossibles de pair a la recambra durant molt temps, negant-los i volent creure que els records no son fiables. Però tot acaba sortint, d’una manera o una altra. A vegades triga poc temps, a vegades calen anys. Al final tot acaba sortint a la superfície.
Paula Vogel signa el text d’aquesta obra que va ser reconeguda amb el premi Pulitzer al 1998, un relat cruent que sacseja al públic i exposa, a través d’un llenguatge clar i una estructura original que atrapa a l’espectadora, uns fets dolorosos que van marcar per sempre la vida i la història de la protagonista.
Una dona ens porta per un viatge a través de la seva vida. Ara ja adulta, confessa al públic un secret que porta guardant molts anys. Ho fa a poc a poc, creant un context que té com a nucli principal la seva família, amb salts temporals que ajuden a ubicar-se en una situació de la qual no va ser capaç d’adonar-se fins superada amb escreix la majoria d’edat. Uns fets que van dirigint a l’espectadora cap a un camí tortuós que produeix ràbia, horror i, sobretot, menyspreu envers a alguns dels personatges del relat.
L’inici, amb una mescla de les normes i tècniques de conducció no facilita gaire entrar a la història. Es fa una mica estrany i forà que això tingui a veure d’alguna manera amb allò que es vol explicar. Sembla ser un recurs per a connectar els diferents fragments de la narració i també una manera de destensar l’ambient amb moments un pèl humorístics i musicals. Això sí, els moments musicals son una delícia i sí estan ben trobats en el marc del tema de l’obra. El mateix que l’escenografia, que al principi sembla que no encaixi molt bé amb la història, però que al final és un element de la narració molt important per posar a la protagonista contra les cordes i afrontar la realitat.
El repartiment, encapçalat per la sempre increïble Mireia Aixalà, té en Ivan Benet el seu gran atraient. El seu personatge, fastigós i manipulador, clava les urpes en l’estómac de l’espectadora que s’aguanta per no aixecar-se de la butaca i fer-li saber què en pensa de tot plegat. Benet està magnífic, aconsegueix crear una capa d’innocència fingida al principi de l’obra que es va esquerdant a mesura que avança la trama. El seu aspecte físic ja crea un rebuig des de l’inici, però la seva interpretació va col·locat capa sobre capa a poc a poc perquè acabi sent un personatge odiós. L’objectiu, sens dubte, de l’intèrpret. A més de Benet, Alba Gallén és tot un descobriment, no només la seva veu impressionant, les seves dots interpretatives deixen bocabadat al públic. En especial en l’última escena, on cap paraula és necessària per expressar què sent el seu personatge. Unes emocions que van directes al pati de butaques.
Una producció que aborda un tema delicat i ho fa d’una manera que l’espectadora acaba endinsant-se completament, gaudint de l’espectacle al mateix temps que se surt del teatre revisitant algunes escenes i la manera com estan abordades. Un tractament original del tema, amb un ritme trepidant, que acapara al públic i el deixa tocat durant dies.