Aquesta és una peça que ja té uns 28 anys i que és obra d’una de les autores nord-americanes més veteranes i premiades dels darrers anys, Laura Vogel. Malgrat els premis Pulitzer, Tony o la inclusió en el Saló de la Fama del Teatre Americà, l’autora no és massa coneguda entre el públic de casa nostra. Per tal de remeiar aquest oblit, la Sala Beckett ha muntat aquest espectacle però també ha organitzat un cicle que inclou xerrades, lectures i un taller de dramatúrgia. Una bona oportunitat per ampliar els nostres coneixements sobre l’escriptura dramàtica contemporània als Estats Units.
Com vaig aprendre a conduir és una obra que utilitza la metàfora de la conducció per explicar-nos una història que va començar en un cotxe entre una nena i un home casat. És una història que es narra a través de diversos episodis i que va viatjant enrere, aconseguint que a cada nova anècdota o historieta anem descobrint la manipulació d’un dels personatges centrals (el llefiscós oncle Peck) i els motius que estan a la base d’una relació malaltissa i molt perillosa. El retrat que fa l’autora d’una relació d’abús en un àmbit familiar és realment original i enginyós, ja que a través de l’estructura teatral aconsegueix que el públic tingui una visió més àmplia i també més complexa de la situació.
Marilia Samper ha optat per una posada en escena que ja d’entrada ens ensenya l’altra cara, el revers de la història. En aquest cas ens ensenya un teatre des de l’altra banda, amb la visió descarnada dels plafons que fan de decorat. Podríem dir que és una mena de declaració d’intencions, ja que a base de representacions del passat, cançons americanes i estampes familiars aparentment costumistes ens fiquem a l’interior d’una història que pel davant semblava una cosa… però que per darrera en resulta una altra de molt diferent. No sé si el decorat de Sebastià Brosa i Laura Bosch funciona sempre com a metàfora, o bé es desgasta a mesura que l’obra evoluciona, però podem dir que cap al final sí té una funció força encertada i justifica la seva elecció.
És cert que al principi costa entrar en la història, ja que la seva estructura, la narració externa i la utilització de personatges com a comodins per a tot resulta una mica desconcertant. A mesura que avança, però, ens anem involucrant en la història de la protagonista, molt ben defensada per Mireia Aixalà. També destaquen Kathy Sey i Alba Gallén, tot i que el pes principal recau en un irreconeixible Ivan Benet, realment extraordinari en el difícil rol que ha de defensar. Sense cap dubte, una de les interpretacions més impactants de la temporada.