Tot el que necessites per anar al teatre

Clean City: Una visió força real de la immigració a Grècia

Clean City
14/07/2017

Cada vegada és més habitual veure Teatre “documental” protagonitzat per persones no professionals, totalment alienes a les Arts Escèniques, en les que intenten explicar part de les seves experiències o records de la seva vida. Aquesta mateixa temporada hem pogut veure per exemple al Teatre Lliure de Gràcia una proposta internacional, protagonitzat per àvies del barri de Gràcia… DALE RECUERDOS XXX … o en aquesta mateixa edició del Grec, podrem veure LA BELLESA, amb veïnes del Casc Antic de Barcelona.

Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són els dos autors i directors d’aquesta proposta que retrata Grècia des de l’òptica de dones de fer feines immigrants. Des del 2015 són directors artístics de l’Escena Experimental del Teatre Nacional d’Atenes. La dramatúrgia de la peça és de Margarita Tsomou.

Treballen en aquesta obra de teatre documental des de l’any 2013. Aprofitant la doble accepció de la paraula grega katharós: net i pur, van posar la mirada en les dones de fer feines que provenen d’altres països. La paraula clean: neteja, pot tenir diverses connotacions, neteja domestica, neteja urbana, neteja d’una zona de delinqüents, neteja ètnica …. Fa uns anys, la crisi econòmica que afectava Grècia va fer sonar l’eslògan “fer neteja” i va propiciar una gran pressió contra la comunitat immigrant.

I és per tot això que van decidir que cinc dones immigrants, dedicades a feines de neteja, pugessin a l’escenari per explicar les seves històries i oferir-nos la visió que tenen del país que les ha acollit.

Una dona filipina, Fredalyn Resurreccion, arquitecta, una soprano de Moldàvia, Valentina Ursache, una albanesa, Drita Shehi, una sud-africana, Lauretta Macauley casada amb un grec i una búlgara Rositsa Pandalieva, ens expliquen les seves experiències amb una gran simpatia i proximitat, sense dramatitzar.

El que ens expliquen no és amable perquè totes elles van haver de renunciar a la família i als seus orígens buscant un futur, totes elles van haver d’aprendre un idioma que no coneixien i adequar-se a una forma de vida que no era la seva, totes elles van haver de patir els inconvenients de la manca de documentació que legitimessin la seva feina i la seva ciutadania de ple dret, i totes elles han patit d’una manera o altra el sentiment d’exclusió, de no pertànyer, de no ser.

Una peça que no ens explica res que no sapiguem però que ens ha semblat interessant. Pensem que potser hauria estat més adequat representar-la en un espai més íntim, més petit, perquè a la sala Fabià Puigserver del Lliure queden una mica “perdudes” i llunyanes a la major part del públic. Per sort nosaltres estàvem a la fila 5.

Ens ha agradat la espontaneitat de les dones, la seva simpatia i la familiaritat amb què ens explicaven els seus punts de vista. El públic ahir va premiar dempeus la voluntariosa feina que representa sortir a donar la cara escena, d’aquestes dones que segurament mai havien pensat que pujarien a un escenari.

Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a Clean City