Tot el que necessites per anar al teatre

Claqué o no: La necessitat de fer canvis dràstics a la vida

Claqué o no
1/09/2017

Una comèdia sobre somnis impossibles i la necessitat de fer canvis dràstics a la vida.

L’obra es representa damunt de l’escenari del teatre, amb el públic situat en graderies a dues bandes, una proximitat amb els actors realment insuperable. Un parc públic de Barcelona, que clarament assenyala l’escenografia amb les rajoles típiques de la ciutat, malgrat que l’acció podria succeir a qualsevol ciutat del món.

Roc Esquius és el dramaturg i director de la proposta, que ens sorprèn cada vegada més per la seva frescor i la seva empenta. El vam descobrir com a actor ja fa uns anys a “Comment te dire adieu” i com a dramaturg amb “iMe” i “Mars Joan”.

Núria Deulofeu i Isidre Montserrat han estat absolutament magnífics, amb unes interpretacions genials sobretot en la primera part de l’obra, on ens presenten una batalla dialèctica entre una bioquímica de prestigi que vol deixar la feina per dedicar-se al que li agrada, ballar claqué, i un re- orientador laboral contractat per algú altre, que intenta per tots els mitjans que no ho faci.

Crec que no hauriem de confondre la simpatia o antipatia dels personatges que arriba al públic, amb la qualitat de les seves interpretacions…. i ho diem perquè el personatge que interpreta Isidre Montserrat arriba a ser força antipàtic a ulls dels espectadors.

Una batalla dialèctica divertida, tremendament àgil i molt ben construïda pel dramaturg, encara que a partir d’un moment donat, potser es torna una mica repetitiva; segurament per això, per voler fer un gir a l’argument i donar-li una altra visió, l’autor ha volgut introduir un parell de personatges complementaris que són interpretats pels mateixos actors.

És aquí on la proposta, al nostre entendre, comença a trontollar una mica, i algunes situacions són poc creïbles, tot sabent que la proposta està escrita com una comèdia de l’absurd. Per sort, torna a remuntar gràcies a les magnífiques interpretacions, malgrat que la resolució de la “batalla” es complica i esdevé una mica massa rocambolesca, amb un doble final que tampoc hem acabat d’encaixar.

Malgrat tot, ens ha semblat una proposta agosarada, divertida, amb un caire innovador i un missatge molt clar.

hem de fer sempre el que s’espera de nosaltres ?

hem de renunciar a les nostres aficions, al que ens fa feliços realment en ares de la societat ?

hem de complir amb les expectatives que pares i professors han dipositat en nosaltres ?

és lícit encaminar als nostres petits a dedicar la seva futura vida a una determinada professió ?

Una proposta totalment recomanable que es podrà veure fins al 17 de setembre a la Sala Baixos22 del Tantarantana. Des  d’aquest espai el nostre reconeixement a tot l’equip que ha tingut la gosadia d’estrenar al mes d’agost. Bravo.

Per veure l’apunt original només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a Claqué o no