Ser perfecte, establir una manera de viure que quadri amb els estàndards programats socialment per a cada persona, siguin justos o no, aquest és l’objectiu de molta gent. És impossible aconseguir aquesta idea de la perfecció, simplement ningú n’és capaç. En algun moment o altre, la cara immaculada que es mostra acaba tenint esquerdes insalvables.
El text d’Henrik Ibsen ens trasllada a la vida idíl·lica del matrimoni de la Nora i en Torvald. Amb tres fills en comú, celebren un Nadal amb una il·lusió nova, i és que Torvald ha sigut ascendit al banc on treball i això vol dir que els ingressos de la família seran continus i abundants. Però, com sempre, allò perfecte no existeix i Nora amaga un secret al seu marit que es veurà portat a la llum quan una vella amiga arribi a la ciutat i una antiga treballadora del banc vulgui aconseguir el seu objectiu caigui qui caigui.
Tot i que el text pugui semblar una mica estrany en l’època actual -més o menys on se situa aquesta versió teatral-, hi ha un rere fons que pot ser reconegut per a moltes persones. El tancament de la personalitat d’una dona eclipsada pel seu marit, en forma i també en fons. Un relat interessant per adonar-se que encara alguna d’aquestes situacions es viuen avui dia, tot i que puguin semblar residuals. La narració atrau a l’espectadora que vol saber com acabarà l’enrenou, al mateix temps que construeix una animadversió pel marit que espera que sigui recompensada. Amb un ritme àgil, la trama es va succeint de manera natural a través de les converses dels personatges i va augment la tensió amb cada segment.
Les interpretacions, en general, tenen els seus alts i baixos, tot i que pot ben ser una elecció de la direcció de Raimon Molins, i això fa que el desenvolupament de la història sigui una mica caòtic. La intensitat inicial del personatge de la Nora, per exemple, crea una mica de rebuig al públic, una interpretació que va trobant el seu lloc i acaba al final de l’obra sent tot allò que hauria d’haver sigut des de l’inici. És Jordi Llordella, amb el seu Torvald qui crea una estabilitat dins de la narració i ens ofereix un personatge odiós pel seu caràcter, però magnífic en quan a la seva interpretació i connexió amb el pati de butaques.
L’escenografia és bonica i crea un marc ideal per la història al inici, però es trenca amb la creació de la casa al segon acte. Tot i que a nivell imaginari s’entén la ubicació d’aquesta “casa de nines” a nivell de públic és un impediment per veure amb claredat allò que està succeint darrera a l’escenari. Depenent d’on se segui al pati de butaques, l’espectadora perdrà alguns dels moments clau de l’enfonsament de la Nora o la realització de com ha sigut la seva vida. La paret de la casa es converteix en un mur que separa al públic de la narració i, per tant, li treu l’impacte que podria haver millorat l’experiència.
Una versió de l’obra d’Ibsen a tenir en compte, a la qual li farien falta alguns retocs per acabar d’impactar a l’espectadora.