Dona gust veure com, poc a poc, van aterrant a Barcelona musicals de petit o mitjà format que ens ajuden a conèixer una mica més la gran varietat del gènere musical. Aquesta obra, concretament, ja té més de trenta anys i s’engloba dins de la categoria de musicals amb temàtica de terror (Jekyll & Hyde, Bat boy, Evil dead, La botiga dels horrors, etc). Carrie agafa com a referent el llibre d’Stephen King, i també la pel·lícula de Brian de Palma que tants i tants ensurts va donar en el seu moment. Ara bé, els creadors del musical opten més per explotar la història d’amor adolescent i totes les peripècies a l’institut, que no pas per la tràgica i perversa relació entre mare i filla. Els elements del gènere hi són, d’alguna manera o altra, però ni la partitura els emfatitza ni la dramatúrgia els hi dona més pes del necessari. Les cançons de Michael Gore i Dean Pitchford són més que correctes, però tampoc són per llençar coets… Una partitura acceptable, amb moments aïllats de gran qualitat, com ara els soliloquis de Carrie o la seva mare.
La versió que ens ofereix ara Ferran Guiu està ben adaptada al petit espai del que es disposa, però també és cert que el minimalisme forçat i la pràctica absència d’atrezzo li resten efectivitat. Els actors també s’hi esforcen de valent, però alguns dels personatges secundaris queden eclipsats per la magnètica presència de Raquel Jezequel i Muntsa Rius. Dues grans actrius i cantants que, malgrat tot, tampoc escapen d’un problema extern a la companyia que desgraciadament ho empastifa una mica tot: la mala sonoritat i la impossibilitat d’escoltar la lletra de les cançons d’una forma més o menys acceptable.