Càndid o l’Optimisme (a partir de Voltaire) és un text seleccionat a la Convocatòria de Teatres de Proximitat (OTB)
És la primera peça de la trilogia de la condició mil·lennial amb dramatúrgia i direcció de Miquel Mas Fiol en la que tenint de referents a tres clàssics i, situats en el moment actual, vol mostrar la precarietat de la generació mil·lennial. Els tres espectacles, tot i ser independents tenen molt en comú.
El Càndid de Voltaire era un jove educat per un filòsof en la idea de l’optimisme radical i la frase que millor defineix aquesta educació és “vivim en el millor dels mons possibles”.
El de l’obra de Miquel Mas Fiol és un jove optimista, il·lusionat per fer teatre. Lluís Oliver, interpreta magníficament bé un actor que es presenta a un càsting pel Càndid de Voltaire. La seva inseguretat a l’entrar a la sala de càstings es va intercalant amb pensaments d’ell canviant de cop l’actitud i la manera d’expressar-se. El Director (un titella) està assegut en una butaca i, després del monòleg preparat per l’actor, se sent una veu en off que diu: “ja el trucarem” (frase molt coneguda pels actors que es presenten a càstings). Mentre espera la trucada de l’acceptació del paper, l’actor desplega totes les seves habilitats actorals que ha demostrat que són infinites. Ell va intentant creure’s la frase de Voltaire: És el millor mon que podem tenir però, com al Càndid de Voltaire (després de ser expulsat del castell perquè l’han descobert fent un petó a la filla del baró), descobreix la crueltat humana tot i que la lluita per la felicitat l’acompanya sempre.
És un text força fidel al Càndid però adaptat al mon del teatre actual i als racons més sòrdids de les dificultats de la gent que lluita per treballar en el que els agrada.
Amb una escenografia senzilla, ell en treu el màxim profit, projeccions de fotos, vídeos en les quals es busca la felicitat, cançons. Tot va embolcallat d’una crítica mordaç, a vegades irreverent al món de les arts escèniques i fent al·lusions a directors, actors i actrius actuals provocant contínuament el riure.
Al nostre actor li va sortint la ràbia, la indignació, fins i tot les ganes de matar i el seu optimisme va disminuint mica a mica. No puc explicar res més. El públic dempeus va aplaudir molta estona.