Tot el que necessites per anar al teatre

Cabaret, el musical: El triomf de Labanda

Cabaret, el musical
16/10/2017

Cabaret és un dels grans musicals de la història i, gràcies a la mítica pel·lícula de Bob Fosse, una autèntica icona del segle XX. El problema és que en ocasions es coneix més la versió cinematogràfica que la teatral, amb més cançons, amb personatges diferents i amb una part teatral molt marcada, que a vegades acaba xocant amb els canvis escenogràfics i el ritme intern de l’obra. Tot depèn, és clar, del director que hi hagi al darrera… Recordo haver vist la versió de Jérome Savary (1992), vistosa però força respectuosa amb l’original, i la més lliure de Sam Mendes, que aquí vam veure al Teatre Apolo (2008) amb Marta Ribera de protagonista. Jaime Azpilicueta recull idees de Mendes, però torna a una fusteria teatral que condiciona el muntatge en molts moments i li dona un toc kitsch o demodé que fins i tot li escau. En aquest sentit, l’escenografia i el vestuari funcionen, tot i que juguen a una estranya atemporalitat que a vegades no se sap massa bé a què obeeix…

Sigui com sigui, el principal problema d’aquesta versió no és estètic ni tan sols musical, sinó interpretatiu. Les parts parlades, que són moltes, no es defensen amb la convicció que caldria, i a alguns personatges (la Sally Bowles d’Elena Gadel, sense anar més lluny) els hi falta la picardia i la força necessàries per convèncer. Només Iván Labanda compleix amb escreix interpretant al mestre de cerimònies, un personatge clau que va puntejant la història amb cançons i una gran dosi de cinisme. Un cinisme que aquí va derivant cap a la tragèdia, plasmada en un final que ja havíem vist en alguna versió però que no deixa de tenir el seu puntet d’originalitat.

← Tornar a Cabaret, el musical