(Burpees és un exercici de fitness que consisteix en fer un salt seguit de planxa).
Miquel Mas Fiol està entrant amb força a l’escena catalana. Aquesta setmana s’estan representant quatre obres seves simultàniament i al febrer podrem veure una adaptació d’una novel·la de Guillem Frontera al Tantarantana. És el dramaturg i director d’una trilogia sobre la condició mil·lennial al teatre Lliure de Montjuïc. Càndid o l’optimisme, a partir de Voltaire, seguida de Les penes del jove Werther de Goethe i de els Miserables, de Victor Hugo. Les tres s’han pogut veure consecutivament o com a Marató l’últim dia. Els mil·lennials són la gent de quaranta anys que van créixer durant l’expansió d’internet i la revolució tecnològica i és a ells a qui va dirigida especialment aquesta obra.
Burpees va ser finalista al Premi Quim Masó 2024 i també proposta seleccionada en la cinquena Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (OTB).
Mas Fiol vol alertar dels perills de les xarxes socials i de l’addicció que creen. Fa quasi bé dos anys vam poder veure Cacophony de Molly Taylor que explora el poder que tenen les xarxes socials d’enlairar i enfonsar a algú en qüestió de segons. El seguiment a cegues dels influencers és tant fort com si fossin gurús. El ciberassetjament és freqüent per l’anonimat i la facilitat d’enviar missatges provocant situacions de bullying o excessiva veneració amb conseqüències emocionals i psicològiques greus pels seguidors i ells mateixos.
Joan Sureda, amb una magnífica interpretació és l’influencer que es dirigeix als joves prometen un triomf fàcil a la vida si fan el que ell els aconsella. El seu paper és d’una gran dificultat perquè fa diversos papers amb molta exigència física. Pressionat per alguna cosa que desconeixem, desapareix. La germana (Ann Perelló, també interpreta personatges molt diferents) i un seguidor i deixeble incondicional (Biel Montoro) per diferents motius, inicien la seva recerca. Pel camí es van descrivint les relacions que tenen amb les respectives famílies i els motius de les seves vulnerabilitats. El llenguatge és actual, desvergonyit i provocador.
La posada en escena és dinàmica, colorista i pot canviar d’un lloc a un altre gràcies a dos panells lluminosos que ells mateixos van movent per l’escenari.
Si a Cacophony, Molly Taylor posava de manifest el perill del ciber-assetjament, a Burpees, Mas Fiol alerta de la possibilitat del sectarisme, de l’addicció i de la dependència patològica que pot crear un predicador carismàtic i el perill d’arribar a un deliri místic com amb altres sectes que s’han vist al llarg de la història abans de la irrupció d’internet.