Imagina que gràcies a menjar-te una espècie d’osset de llaminadura et converteixes en etern al pas del temps. Amb aquesta premissa comença la proposta teatral Immortal, protagonitzada per Bruno Oro. Sota aquesta nova realitat, el text i els seus múltiples personatges naveguen a través d’aquesta reflexió filosòfica: volem ser immortals? Realment ens aportaria felicitat? Milloraria la nostra existència?
Aquesta obra és 100% Bruno Oro, ens mostra la seva habilitat aclaparadora per intercalar els diferents personatges “brunororians”, que ja coneixem dels seus treballs anteriors, i que ara s’uneixen per mostrar al públic aquesta narrativa. Entre els moments humorístics que fan esclatar de riure a tota la sala, el text no s’oblida de fer alguna crítica implícita a situacions actuals – com per exemple, la proliferació de pisos turístics a Barcelona- que produeix en els espectadors més d’un aplaudiment reivindicatiu.
El text està tramat de manera intel·ligent, amb un ritme vertiginós que va creixent a mesura que van passant els minuts. Sense la capacitat d’Oro per interioritzar els personatges i les seves paraules, frenètiques i contraposades, les unes a les altres, no es podria aconseguir atrapar a l’espectador i deixar-lo exhaust –com ell acaba l’obra- amb tanta intensitat.
El minimalisme que rodeja la posada en escena és tot un encert, perquè ajuda al protagonista a exposar les seves reflexions, però sense interferir en allò que és realment important: les paraules.
Immortal hauria de ser aquesta manera de fer teatre, deixant-se la pell en cada interpretació al mateix temps que es busca impregnar a tot el públic d’un rere fons reflexiu i autocrític.