Tot el que necessites per anar al teatre

Wajdi Mouawad: Boscos: Boscos que es mouen

Wajdi Mouawad: Boscos
3/04/2017

Mouawad i Broggi caminen per la corda fluixa a Boscos, la mateixa per la que caminaven Max Ophuls  o Stefan Zweig i que t’obliga a fer equilibris per no caure de quatre grapes en la carrincloneria o la inversemblança. I és cert que, en algun moment de la primera part, es frega perillosament el culebrot, però és un risc que més tard sabrem que cal córrer per tal que la història adquireixi la profunditat a què aspira.

La Loup (Clara de Ramon) és una adolescent canadenca que mig a contracor inicia una recerca enrere en el temps acompanyada d’un paleontòleg per tal d’esbrinar quins són els seus orígens i potser desentranyar allò que gravita sobre les dones de la seva família com un càstig ancestral.

Boscos és una història d’abandons, o més ben dit, de gent que no vol abandonar però acaben fen-t’ho, com una mena de maledicció que potser és la mateixa que des de temps immemorials fa que no puguem complir les nostres promeses i haguem de veure interrompudes històries que en algun moment hem cregut que havien de ser per a sempre.

A l’escenari, fullaraca i olor de bosc, de terra, la olor que fan els boscos al segle XXI i la mateixa que feia al XIX i fa tres mil anys. Un escenari sense profunditat aquest cop, que busca la horitzontalitat. Dues pantalles on s’hi projecta un bosc tenebrós i dens, de ressonàncies shakespearianes. Molt encertat el disseny de llums de Pep Barcons que col·labora a crear la sensació d’horitzontalitat, “de línia recta com una sageta de la qual no ens n’hem de desviar”.

Broggi planteja diferents plans temporals i els explica amb claredat. Sovint conviuen a l’escenari i fins i tot es barregen, perquè es barregen les històries, perquè es barregen les vides. Hi ha un fil que ens uneix, que ens lliga d’alguna manera, però que potser no té tant a veure amb la genètica com amb la pertanyença a una espècie. I Broggi sap que és imprescindible assumir el risc de l’argument amb relacions enrevessades que, en última instància, es desfan i tenen un pes relatiu.

També és conscient Broggi que el text cal dir-lo amb precisió i atorgar a cada paraula tot el seu pes i la seva càrrega semàntica, i per a tal cosa tria actors i actrius capaços de fer-ho, que defugen la impostura i reconeixen la força del text de Mouawad. La feina dels actors és de gran volada i no seria just destacar-ne cap per sobre dels altres. Brillen amb gran intensitat perquè afronten amb humilitat la potència d’allò que diuen i no pretenen quedar per sobre.

Se’n podria dir més coses del muntatge de Broggi, no puc deixar de referir-me a la relació de la posada en escena amb la pintura, amb la bellesa d’algunes de les escenes il·luminades amb sensibilitat extrema. Boscos parla de promeses trencades, de vides retrobades, del dolor, del desempar i de la capacitat de l’ésser humà per a suportar-ho, per a acceptar que no entenem res i tot i així no perdre l’esperança.

← Tornar a Wajdi Mouawad: Boscos