Ara fa uns deu anys, Lluïsa Cunillé va escriure Boira com una mena de retrat del que havia passat a les societats dels països de l’est 25 anys després de la caiguda del mur. Una mena de metàfora de les societats europees, en aquell moment totalment vençudes per un capitalisme global i amarades d’una decadència i d’una desídia que portava a una irremeiable desesperança. Podríem dir que en gran part el discurs encara funciona, però en els darrers deu anys han passat moltes coses i ara mateix el futur és tan incert i la realitat tan crítica que el que veiem dalt de l’escenari no ens acaba de portar enlloc… ni ens representa. Europa encara està dormida, però aquest cop el malson és més present que mai… i això no ho acabo de veure a Boira. Es nota que és una obra feta per un altre moment; un moment que ja ha passat a la història.
La narrativa de Boira és claríssimament hereva de l’estil Cunillé, amb uns falsos diàlegs que acaben convertint-se en monòlegs interromputs, un tempo que es pren tot el temps necessari, unes històries individuals que es van solapant fins a format un tot, etc. Un estil que beu de Pinter i de tants altres autors europeus que han seguit la seva estela. Crec personalment que com a text té el seu valor, i també el seu interès vist de de la perspectiva temporal abans esmentada. Ara bé, crec que la direcció acaba essent excessivament abstreta i emmirallada en si mateixa, cosa que crec que s’encomana al treball interpretatiu. Un treball del que destaquen Albert Pérez i Quim Ávila.
Un muntatge excessivament emboirat que potser hauria funcionat millor en el 2015… però que ara resulta insuficient. De totes formes, escoltar les paraules de Cunillé sempre és un punt a favor que bé val el preu de l’entrada.