Els antípodes són, per definició, la part de la Terra que se situa a l’altre extrem del mateix diàmetre. Podria englobar Nova Zelanda i Austràlia, en el nostre cas. Quan utilitzem el terme en clau humanística i no geogràfica, ens referim a l’espai mental on se situa l’individu que pensa o actua de forma totalment oposada a la nostra. A Austràlia, l’obra amb la que l’Israel Solà s’estrena com a autor en solitari després del seu recorregut per la companyia La Calòrica, les dos accepcions s’uneixen per tractar el concepte de família. I és que les tres germanes protagonistes posen en joc, a l’altre cap de món, caràcters ben diferents producte de les seves trajectòries vitals, i es fan conscients del desgast que el temps i la distància ha provocat en una relació que havia estat molt estreta abans d’entrar en el laberint de l’edat adulta.
El guió, brillant, àgil i ben cosit, presenta una comèdia dramàtica en format road trip, i sorgeix d’un fet real proper a l’autor. La idea, el fet de viatjar a l’altre cap de món per donar un òvul a una germana per tal que pogués ser mare, planteja per si sola prou dubtes, incerteses i disquisicions per entretenir ments inquietes en llargues hores de conversa.
L’Ester Cort, la Meritxell Huertas i la Carme Poll treballen de forma excel·lent els trets de personalitat de les tres germanes, i l’entesa és magnífica. Les alternances en els diàlegs, la naturalitat del gest, de cada moviment, i la passió que amaga cada personatge esdevenen un regal per l’espectador. En Brian Lehane, en el seu paper d’australià nadiu, acompanya i suavitza, dona peu a les tres actrius i serveix de contrapunt en moments en els que l’energia de l’escena sembla apagar-se o, pel contrari, excedir-se. Penso que hagués estat interessant que el guió potenciés aquest personatge. Ell també té un paper en la situació, i sovint flueix gairebé com a convidat. El seu anglès, i els diàlegs amb la seva parella en aquest idioma aporten realisme i un toc de comèdia que s’adapta perfectament al conjunt.
L’escenografia és senzilla, composta bàsicament d’imatges que s’estenen o es pleguen com cortines, es pengen i despengen per part de les actrius en petits parèntesis a llum oberta. Tan completa resulta l’actuació, que l’escenografia no acompanya. En la meva opinió, es queda curta. Els canvis en directe tampoc no sumen, més aviat destorben, i el que s’hi guanya no és necessari.
En definitiva, Austràlia fa somriure i fa pensar, t’absorbeix i fins i tot et fa plorar. Et convida a submergir-te en una relació a tres bandes que podria imaginar-se propera. I et planteja dilemes que, d’entrada, semblarien conduir a un posicionament clar, per afecte i per l’aparent innocència d’un gest. Però tot pot canviar, com en el text, a mesura que l’obra avança. I és que… qui s’atreveix a definir família?
