Recordar molts moments de la vida és una tasca complicada, especialment a mesura que el temps passa. La visió d’allò què va ser comença a esvair-se i els detalls es confonen i es substitueixen moltes vegades per desitjos. Si enmig de tota aquesta recerca per la memòria s’introdueix la passió, l’amor i el dolor, la tendència a canviar la narrativa augmenta amb el pas del temps.
Una sobretaula a dalt de l’escenari on tres personatges, en Max, la Feli i la Lil recomponen el relat de la seva relació. Com va començar tot? Qui va sentir què? Quines van ser les reaccions en cada moment?
En Max i la Feli recorden quan es van casar al poc temps de començar a sortir junts. Feli també recorda com es va enamorar de la Lil, una noia que no passava més d’una nit amb algú. La Feli estima a en Max, però no vol oblidar a la Lil, i aquesta no sap ben bé què espera de la vida ni de les relacions.
La passió, el dolor i la decepció estan latents, en la història i en cada pas i gest a l’escenari. En aquest repàs per la memòria, els personatges reconstrueixen situacions i emocions que tornen a estar a flor de pell. Les cicatrius de les seves accions no han acabat de curar i el rancor i la desconfiança surten a cada passa que donen.
L’objectiu del text és mostrar com la generació actual lluita per desconstruir la visió tradicional de l’amor i ampliar l’espectre amb noves formes de relacions personals. La idea és saber navegar en l’amor líquid que obre un món infinit de possibilitats. Tot i que aquesta idea queda plasmada en l’obra, la veritat és que la narració es dilueix en molts moments, deixant a l’espectadora perduda sense saber cap a on va la història o quins son els elements en què es sustenta. Queden molts interrogants i serrells despenjats que no ajuden a construir bé el relat. Hi ha una confusió en el context general del text que deixa desconcertat al públic.
Georgina Latre, Òscar Castellví i Maria Bosom fan un treball excel·lent d’interpretació. Latre mostra una Lil perduda i passional que no acaba de descobrir què espera de la seva vida, i es converteix en un reflex de la situació de moltes persones que busquen el seu lloc a la societat i al món. En la seva desesperació per trobar respostes al seu neguit, s’hi veu dolor i tristesa i Latre ho transmet visceralment amb una precisió increïble. Castellví és la por feta persona en els gestos de Max, el seu cos parla quan les paraules no arriben a més cridant per aconseguir l’amor que anhela, fins i tot, s’hi ha d’acceptar uns termes que no comprèn. Bosom és Feli, el nexe entre les dues persones a les que estima. La seva incertesa es trasllada als ulls de la intèrpret que va escodrinyant cada interpel·lació amb Lil per descobrir què vol, què espera de la vida. Al mateix temps, Bosom es transforma en la tendresa que reconforta a Max i li promet que hi haurà felicitat en el seu futur. Tot i el treball de Bosom, el personatge de Feli és el més fluix, la seva apatia genèrica no aconsegueix implicar a l’espectadora en la seva narració. No hi ha una visió clara del personatge, ni de la seva motivació, deixant desdibuixat un relat que podria haver sigut molt interessant.
La posada en escena és detallada i acompanya al desgast emocional de la producció. És una obra interessant, però que deixa sense exprimir tot el seu potencial.
