Recuperar Àngels a Amèrica després de 22 anys, i fer-ho en la seva totalitat -encara que sigui de forma abreujada-, era un deute pendent i quasi una obligació. El text de Tony Kushner és una obra descomunal, enorme, un autèntic cim de la dramatúrgia de finals dels segle XX. En aquest díptic es fa una radiografia dels Estats Units de l’era Reagan, tocant temes com la SIDA, les lluites de poder, l’ascens dels yuppies, la barreja de religions o l’amenaça del conservadorisme més extrem, que en realitat estava preparant el camí a empresaris com Donald Trump. Un fresc molt aconseguit d’una època que, en alguns aspectes, s’assembla força a l’actual…
A Barcelona vam gaudir d’un primer acostament a aquest gran díptic, i va ser precisament a la sala tallers del TNC, quan el teatre encara no estava a punt per a l’estrena. Flotats ens va brindar la oportunitat de conèixer a Kushner, cosa que sempre li agrairé, i va aconseguir un repartiment que avui encara resulta insuperable: Pou, Madaula, Orella, Arquillué, Munt, Carulla, Borràs… Si a això hi sumem la brillant idea escenogràfica de convertir l’escenari en una rèplica del cementiri jueu de Praga, podríem dir que el llistó estava molt alt i el repte del Lliure havia de competir d’entrada amb un referent que forma part de la història del nostre teatre. Tot i així, s’havia de fer… i el resultat ha estat més que satisfactori, tot i que s’hagi vist envoltat per la polèmica (actualment és quasi obligat tenir polèmica per aconseguir una certa notorietat) i hagi tingut alguns petits desajustos que ara passo a desgranar.
Vagi per endavant que la direcció de David Selvas em sembla la més madura i rodona que li he vist fins el moment. Sap com dotar de ritme i nervi una obra dramatúrgicament molt complexa, aconsegueix resoldre molt bé algunes escenes i integra perfectament les noves tecnologies a una proposta moderna i actual… tot i que també haig de dir que ha tingut alguns errors de càsting (la majoria d’actors de La Kompanyia Lliure no tenen l’edat adequada pels seus personatges) i que a vegades abusa de l’ús de la música i els efectes. La polèmica de l’actor negre la deixarem a part, perquè crec que ja se n’ha parlat prou i tothom ha pogut dir la seva…
Però ja sigui amb petits desajustos, o amb alguna injusta comparació amb la representació del 1996, l’espectacle funciona i convenç. L’escenografia és força interessant, les aparicions de l’àngel resulten espectaculars i els recursos del teatre brillen en una obra que realment els necessitava. Tampoc puc deixar d’esmentar les grans interpretacions de Pere Arquillué -ara en el rol de Roy Cohn- i Vicky Peña; la més que convincent interpretació de Joan Amargós en l’exigent paper de Prior Walter, i l’esforçada actuació de la resta del repartiment. És cert que a alguns actors els personatges els hi van una mica grans, però cal dir que s’esforcen de valent per anar ajustant la mida… cada dia una mica més. En definitiva, un espectacle que potser no ha superat expectatives però que ha estat molt dignament representat, sobretot tenint en compte la complicació i la magnitud del projecte.