Com diuen molts dels aficionats a l’òpera, després de centenars de muntatges operístics que opten per l’abstracció i l’esquematisme dóna gust retrobar-se, de tant en tant, amb un espectacle més clàssic. Si es tracta d’una òpera verista el fet encara adquireix una dimensió més raonable, ja que sempre ha costat treure del seu context a determinats personatges. De fet, el gran protagonista d’Andrea Chénier és la Revolució Francesa, i aquest context és el que dóna sentit i identitat a un conflicte amorós molt propi de les obres del segle XIX. Umberto Giordano la va composar per a l’Scala de Milà, i de seguida es va convertir en una de les peces habituals del repertori, sobretot per les àries de tenor i la magnífica La Mamma morta que interpreta la soprano.
El muntatge escènic de David McVivar, com ja hem dit abans, és fidel a l’època que vol recrear. Utilitza una escenografia grandiosa i de gran profunditat, prestant molta atenció a tot el que succeeix al fons de l’escenari. En la representació que vaig veure els cantants van ser el tenor canari Jorge de León -que va anar de menys a més-, l’eficient soprano americana Julianna Di Giacomo i l’excel·lent baríton Michael Chioldi. Van estar acompanyats del sempre eficaç Cor del Liceu i una bona colla de petits papers, ja que es tracta d’una obra amb repartiment extens i mols personatges de certa rellevància i fins i tot alguna ària de lluïment, com és el cas de la vella Madelon en el tercer acte.