La història silenciada

Amèrica

A partir de 20,30€
Comprar Entrades
Amèrica → La Villarroel
07/12/2022 - La Villarroel

El passat és el que ha construït el nostre present. Les decisions, les actituds, els negocis que es van fer han esdevingut en tot el què avui dia ens envolta. Potser no podem assumir la culpa d’alguns dels actes comesos en nom del progrés i la llibertat, però si podem treballar per no oblidar-ho i que es coneguin tots els fets -fins i tot els més deplorables- per saber d’on venim i que tot plegat creï una consciència col·lectiva.

Aquesta obra presenta una assignatura pendent, ens porta un text que parla sobre l’herència esclavista catalana silenciada, sense embuts i fent reflexions punyents. Parteix d’una família burgesa catalana que té en el seus estables l’horror del tràfic de persones, un passat que ha construït els beneficis dels quals gaudeixen en l’actualitat i una estela que continuen perpetuant, encara que d’una manera menys visiblement horrorosa. En la celebració de l’aniversari del fill de la família -i futur hereu- una visita inesperada farà remoure i treure a la llum la veritat de la història familiar. Retrets, justificacions i una lluita aferrissada per no deixar res enterrat.

El text és punyent i no deixa respirar ni un sol moment, juga amb el paral·lelisme entre el passat i el futur, pujant la tensió a cada segment de l’obra. La destresa en la direcció de Julio Manrique aconsegueix que la transició en els salts temporals sigui natural, una escena es trasllada d’època sense ni adonar-te fins que els personatges donen veu a les paraules. En aquests canvis d’escenari té un paper primordial el gran treball dels intèrprets. Joan Carreras i Tamara Ndong passen dels seus personatges del present als del passat sense, aparentment, cap esforç. La càrrega dramàtica hi és, però sembla que desaparegui de cop quan es traslladen a una altra època, per després tornar intacta a l’escenari quan reprenen aquella escena abandonada minuts abans. Un treball increïble de contenció i manteniment de l’emoció en cada salt d’escena.

El repartiment està impecable, no només Carreras i Ndong ens traslladen a les emocions primitives dels seus dobles personatges, Mireia Aixalà ens diverteix i ens commociona amb la seva Cristina i, fins i tot, Aida Llop ens descobreix una Paula molt interessant, amb aportacions minúscules, però que creen punts d’inflexió.

La posada en escena és sòbria i austera. Tosca i present. Pocs elements que ajuden a la narrativa dura i sense miraments. En les projeccions audiovisuals i el muntatge sonor hi trobem la petjada indiscutible de Manrique, sempre amb una visió encertadament molt cinematogràfica que ajuda a traslladar a l’escenari produccions teatrals complexes i molt carregades de significat.

No és una obra fàcil per tota la càrrega emocional i històrica que representa, perquè sempre és millor mirar al passat per aquells fets que ens aporten grandesa i orgull, però és més necessari que mai també donar veu als episodis més foscos. Tot ens ha construït com a societat i és hora que es faci accessible a tothom. Una lliçó teatral en molts aspectes i una experiència imprescindible.

← Tornar a Amèrica