Aquesta és la segona vegada que anem a veure Acorar. Es tracta d’un text fantàstic, escrit i interpretat per en Toni Gomila. Un monòleg que Gomilla va escriure després de veure una obra que es feia a Buenos Aires (d’una reflexió sobre els argentins) i que llavors va pensar que ell podria escriure el mateix sobre els mallorquins.
Acorar és la paraula que resumeix tot el sentit de l’obra. Acorar és clavar alguna cosa dins del coll, en aquest cas el ganivet de les matances. També és ferir, en el sentit d’emocionar, d’arribar al cor. La d’acorar és una feina reservada pel més expert, perquè no és gens senzilla de fer, una tradició que passa de generació a generació, des de fa uns dos-cents anys, i que avui en dia, quasi no ha evolucionat. Amb molt d’humor Toni Gomilla ens fa una caricatura dels mallorquins; un retrat irònic de la societat mallorquina més actual i de les seves tradicions més antigues, mitjançant una família matancera, on la matança és l’ excusa que utilitza per parlar dels mallorquins i del seu comportament davant tot allò que els identifica. La matança és en el fons, una completa representació teatral del seu caràcter, els habitants d’una terra perduda en el Mar Mediterrani. La seva interpretació és increïble, fa un munt de personatges utilitzant tan sols els canvis de to en la seva veu, en el seu moviment corporal o en les expressions de la cara. Hem vist homes i dones de totes les edats i mentalitats. Una feina d’interpretació per treure’s el barret. Brutal!!!
Però quan en un poble o una societat els mots deixen de tenir sentit, és el principi de la pèrdua de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat: ”Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i que menyspream… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble…” ”Lo nostro” és el que els diferència, és el significat de les paraules del propi lloc, com és el cas del curiós vocabulari mallorquí de les matances: potó, xulla, poltrú, bufeta, culana, talec, acorador…etc.
No us ho penseu, teniu la oportunitat de veure un espectacle amb un text i una interpretació brutals i que penso que són del tot imprescindibles!!! A mi no m’importaria tornar-la a veure.