Veure a Mercè Arànega transmutada en una mena de Núria Feliu de l’Eixample ja val realment la pena. El seu treball, rigorós i perfectament executat, és sense cap mena de dubte el millor de la funció. Una funció, per cert, que parteix d’una molt bona idea però que no acaba de quallar prou bé. Com a comèdia resulta força irregular, i com a sàtira potser és massa indulgent. És d’agrair que es repassin un per un tots els temes de la Catalunya dels últims anys, des del cas Pujol fins a la Via Catalana, però tot plegat donava per treure-hi més punta i fer una anàlisi més crítica. Finalment, Rosich ha optat per una comèdia costumista que funciona a estones i per un intent de teatre simbòlic amb la presència del captaire, els fantasmes que persegueixen a la protagonista o el mateix final, que pretén ser contundent però que també es queda a mitges.
El que no es pot negar és que la producció ha llençat la casa per la finestra, i mai millor dit. El decorat hiperrealista de Sebastià Brosa i el vestuari “a la cubana” de Mercè Paloma suposen dos puntals bàsics de la funció, molt ben acompanyats de projeccions i de les cançonetes de la Feliu, l’altra gran protagonista encoberta de la peça. El repartiment, en canvi, acaba essent excessivament irregular, amb registres diferents i intensitats també variables. Només Arànega, com dèiem al principi, sap agafar el bou per les banyes. I el cert és que ella soleta salva els mobles… i fins i tot les rajoles hidràuliques.