53 diumenges: L’art de no discutir discutint

53 diumenges
4/02/2022

Les “dinàmiques familiars” no són fàcils, ho sabem molt bé tots/es. Hi ha famílies que ho porten millor, d’altres que se’ls hi fa un món i algunes que gaudeixen, sobretot, quan hi ha crispació i batalla campal.

És el cas d’en Santi i els seus dos germans, la Natàlia i en Víctor. I la seva dona, la Carol, que s’ho mira des de fora divertida. En aquesta ocasió, els tres germans han quedat a casa del matrimoni per discutir sobre quin serà el futur del seu pare que, amb més de 80 anys, ja no es pot quedar sol a casa. Trobar un dia i un moment per parlar és complicat, però encara més per el tarannà de cadascú.

En Santi és el germà petit, actor sense fama ni feina va vivint aguantant la perfecció de la germana i els aires del germà. La Natàlia, la mitjana, és molt intel·ligent i treballa a la universitat, es caracteritza per ser la responsable i dir sempre la veritat. El gran és en Víctor, que va arribar a un estatus econòmic elevat després de casar-se amb la filla de l’amo d’una fàbrica i això, sembla ser, li dona dret per mirar a tothom per sobre l’espatlla i anar de perdonavides pel món. No podrien ser més diferents.

La trama d’aquesta producció ens presenta tres d’aquestes trobades. A la primera no arriba en Víctor, a la segona no assisteix la Natàlia i la tercera serà la definitiva. Durant aquestes tres trobades es destaparan pensaments, idees i sentiments que, tot i que s’intuïen, no acabaven de mostrar-se clarament. I la Carol s’ho mira com nosaltres, fent d’espectadora i narradora.

Ens trobem davant d’un text molt divertit, que no busca ser hilarant a cada paraula i això s’agraeix. Hi ha un treball profund en cada conversa i cada dard que es llencen els germans i la manera com el reben els altres. Cada personatge parodia en algun moment l’actitud o la manera de ser dels altres d’una manera còmica i realista, com segurament faríem qualsevol de nosaltres amb algú amb qui tenim tanta confiança.

Tots els intèrprets estan sublims, però Pere Arquillué (Santi) ens sorprèn una vegada més amb un altre registre que no acostumem a veure-li tant explotat. Exagerat i molt gesticulador, el seu personatge ens arranca més d’un riure a cor què vols amb les seves ocurrències verbals i físiques, augmentant l’impacte en el públic a cada intervenció. Lluís Villanueva (Víctor) desenvolupa el registre satíric i còmic amb una versatilitat que impressiona, portant al seu personatge i a l’espectadora per on vol en tot moment. Una sorpresa molt agradable és l’evolució del personatge de la Natàlia, interpretat per Cristina Plazas, que es va menjant cada vegada més l’escenari fins a la seva explosió final. I com a mestressa de cerimònies, quin bon encert tenir a Àgata Roca, ella té un do especial per establir aquesta complicitat amb el públic i tenir-se certa confidència reservada, a vegades, per a unes poques persones afortunades.

Cesc Gay dirigeix amb una saviesa absoluta tot el terrabastall d’aquesta família que no es suporta, però la qual no seria la mateixa sense cadascun dels seus membres. Gay crea un marc molt casolà i agradable en una cuina per demostrar que es pot discutir igual asseguts a dinar que mentre es fan els preparatius. I sinó, que li diguin a les anxoves.

← Tornar a 53 diumenges