Fa uns anys ja vaig poder veure 4D Òptic a la Sala Becket, i la veritat és que tenía un bon record de l’experiència. Aquest cop hem tornat a veure-ho a la Biblioteca de Catalunya i hem sortit amb un bon sabor de boca.
L’obra de Javier Daulte ens ofereix uns moments divertits amb tocs de thriller amb una bona trama, i a la vegada fluctuant entre els diferents estils sense cap mena de problema.
El text obliga a tots els actors a un ritme extenuant per poder realitzar el canvi de personatges i de situacions, que resolen sense cap mena de problema. Una tasca que celebrem al ser una obra totalment coral i que tots els personatges ho realitzen de començament a final. Tothom, sense cap mena d’excepció, es mereixen el reconeixament pel treball que han fet. Segurament, pel paper que li ha tocat i per uns moments que a vegades s’ens escapa el riure sense voler, podem destacar el treball de Jordi Rico, però com dic no caurem en aquesta distinció.
Segurament peca de voler-nos explicar molt detalladament la part més científica (i a més teórica) d’aquest viatge a la 4D. Però amb tot, no cal ser un expert per entrar en el tema per gaudir-ne. A més, tret d’aquests moments, vem que les converses, les rèpliques dels personatges es realitzan amb molta naturalitat, molt própies de qualsevol conversa i ens donen un aire totalment fresc a l’obra. No tenim la sensació d’estar veient una obra encorsatada.
Aquest multiunivers és fascinant i a la vegada ens inquieta, ja que més d’una vegada voldriem viure en un món totalment al que ens ha tocat. Segurament (per ara no puc afirmar-ho rotundament), les diferents copies de les nostres vides tenen diferents variacions. Davant el desdoblament dels universos, i existint en diferents espai-temps, us puc assegurar que en tots ells la meva recomanació és la mateixa. Igual que en el seu dia la vaig recomanar, aquest cop la recomano per ser una obra divertida i que segur que us agradarà.
Si vols veure tota la meva opinió la tens al següent enllaç