Tot el que necessites per anar al teatre

4 minuts, 12 segons: L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure

4 minuts, 12 segons
3/03/2017

L’amor incondicional fa que de vegades pensis que coneixes perfectament a les persones amb les quals convius, sigui la parella o els fills.

L’amor incondicional és capaç de perdonar i justificar l’injustificable.

L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure i no el que realment estàs veient.

L’amor dels pares és capaç de minimitzar un error dels fills, és capaç de perdonar i justificar-ho tot, és sens dubte l’amor més incondicional.

Di i David han dedicat les seves vides a donar al seu fill totes les oportunitats que ells mai van tenir. El noi és intel·ligent i extravertit i té un brillant futur al davant. Intenten per tots els mitjans que aquest “error” no destrossi aquest prometedor futur.

A mesura que avança l’obra, Di i David comencen a dubtar de tot el que han construït, del millor amic del seu fill, en Nick (Carles Pulido), de la Cara, del seu fill i d’ells mateixos tal com manifesta la Di en diverses ocasions: “Jo fins ara sabia quan deies mentides, només em calia mirar-te als ulls”.

Una bona història que ens acaben mostrant el vessant dels personatges que més volen amagar.

Aquesta obra ens planteja qüestions, moltes de les quals no queden resoltes en acabar. Que faríem nosaltres davant d’una situació així? Fins a quin punt és raonable protegir a un fill? Que és la justícia? Quin son els valors que reben els adolescents? Quin risc real tenen les xarxes socials? Quin son els prejudicis que fem valdre per creure o no una persona segons la seva educació i classe social?

Plantejat en forma de “thriller” a cada moment anem descobrint nous elements, amb girs constants que ens fa dubtar de tot el que havíem pensat que teníem clar.

Una escenografia minimalista que ens fa centrar la nostra atenció en escoltar el diàleg dels dos progenitors. Els canvis d’escena que són molts, es produeixen amb uns fosos en negre que no ens han acabat de fer el pes, potser massa negror entre escenes? He llegit en algun lloc que l’autor vol mostrar els canvis d’escena com les caigudes de línia que es produeixin en els entorns digitals.

Unes interpretacions totalment creïbles del pare que va perdent la seva seguretat en sortir a la llum la “vida amagada a la xarxa” i d’una mare cada cop més angoixada pel que va descobrint. Tots dos, Silvia Sabaté i Jordi Cadellans han estat excel·lents. També prou convincents els dos actors joves que guanyen a mesura que avança l’obra.

Una bona història que realment ens ha arribat i de la que hem sortit amb més preguntes que respostes. Un bon qüestionament a la necessitat de mostrar-nos a les xarxes socials i a les conseqüències imprevisibles de qualsevol “error”.

Si desitgeu llegir la valoració original, només heu de clicar AQUÍ

← Tornar a 4 minuts, 12 segons