Jaume Tribó

Estrenada en alemany a la Wiener Staatsoper el febrer del 1892, Werther de Jules Massenet va tenir un èxit moderat. No serà fins a les representacions a Ginebra i a París en la versió francesa que es va imposar com una de les millors obres del compositor.

El paper de Werther, per la seva dificultat vocal, és sovint anomenat el Tristany francès; i reserva per a Charlotte algunes de les pàgines més intenses i dramàtiques de tot el repertori. Xabier Anduaga (en el debut en el paper) i Matthew Polenzani s’alternaran amb les Charlotte d’Isabel Leonard i Elina Garanča. Unes veus prodigioses faran que ens capbussem en aquesta partitura, que no és més que una confessió íntima de sentiments continguts, expressions interiors a partir d’una colpidora i delicadíssima línia melòdica i un elegant embolcall orquestral.

Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart se’ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d’acció.

Any 1893: Verdi, amb 80 anys, assisteix a l’estrena de Falstaff a la Scala. Com a gran esdeveniment, entre el públic hi ha la princesa Letizia Bonaparte i els compositors d’òpera italians Pietro Mascagni i Giacomo Puccini. El mateix compositor va sortir a saludar a l’escenari ovacionat al final de cada acte.

Només un geni de l’alçada de Giuseppe Verdi es podia acomiadar de la lírica exclamant amb sarcasme i sornegueria “Tutto nel mondo è burla”: la moralitat final d’aquesta comèdia agredolça en què el compositor mostrava una vitalitat extraordinària i una modernitat sorprenent en la seva estructura musical.