Tot el que necessites per anar al teatre

Últimos días de una puta libertaria

Últimos días de una puta libertaria

“Últimos días de una puta libertaria o La Vieja y la Mar” retrata la història d’una dona gran bevedora, fumadora empedreïda, amant dels animals i amb síndrome de Diògenes, que es creua en la matinada del primer dia de l’any 2006 amb una jove lesbiana que s’ha passat el Cap d’Any col·locada després de trencar amb la seva dona. Les seves solituds les uneixen i les porten a compartir tant moments divertits i absurds, com entranyables i tràgics, perquè de tot hi ha, com en la vida, en aquest text dramàtic.

L’acció dramàtica té lloc al madrileny barri de Lavapiés, on l’autor ja va situar la seva primera obra:“Un Chivo en la Corte del Botellón o Valle Inclán en Lavapiés”, perquè aquí és on la realitat li surt a l’encontre en el mercat, en carrers, a les places, a la sala d’espera de l’ambulatori o a la porta del col·legi dels seus fills.

“Últimos días de una puta libertaria o La Vieja y la Mar” presenta la realitat del món de la indigència i de l’infrahabitatge en una gran ciutat, on la gent gran no té cabuda, reprenent la tradició esperpèntica de Valle-Inclán, el seu costumisme i un sentit de l’humor tan àcid com reflexiu, que no només ens porta el regust de l’autor de “Luces de bohemia”, sinó també de Samuel Beckett, Dario Fo, Miguel Mihura, José Luis Alonso de Santos o d’escriptors no teatrals com Francisco llindar o Camilo José Cela, per què l’autor va manifestar la seva admiració a la revista ARTEZ. No en va, la seva afició a la Literatura la deu a la lectura adolescent de Francisco de Quevedo, del qual li agrada reivindicar el seu teatre.

Video
Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • He visto la obra y destaco la escenografía y la actuación y el papel de Remi.
    Me ha parecido que trata temas interesantes: la memoria, el hacer recuento de una vida al final del trayecto, la soledad, las decisiones que tomamos en la vida…tiene un tono triste, otro cómico y un punto muy tierno.
    También hay esperanza: la amistad.
    Recomiendo la obra y felicito a todos los actores.
    Pasé un buen rato viéndola y no me dejó indiferente!

    18/07/2016
  • Avui al Versus he vist aquesta obra amb un text escrit per César López Llera. Pel que havia llegit i el suggerent títol anava amb la idea de veure una peça colpidora, d’aquelles que et deixen empremta vaja. Però lamentablement no ha estat així., Un text inconnex que no et mou cap sentiment ni aporta res. La conversa de la protagonista amb la noia que acull a casa, era per treure-li suc i acaba sent un diàleg que m’ha avorrit. La presència d’un veí, que encara em pregunto a què ve, més del mateix. Crec que si s’hagués presentat a manera de monòleg hagués millorat en molt. L’única cosa que val la pena és la fantàstica interpretació per part de Maria Alfonso Rosso, que està magistral, però això no és suficient. Els altres dos actors Francisco Maldonado i Inma Alcántara molt però molt fluixos. L’escenografia ben aconseguida ens situa en un pis on viu una persona amb síndrome de Diògenes (foto de sota). Certament he sortit bastant decebut.

    08/07/2016