Sinopsi
Potser mai no podreu veure ballar Man Ray però, com a mínim, podreu assistir a l’homenatge coreogràfic que dues admiradores reten a aquest geni del segle xx i a la seva relació amb el món de la fotografia.
Man Ray va ser un creador multidisciplinari lligat al surrealisme i el dadaisme i interessat en camps tan diversos com el cinema, l’escultura i fins i tot la música i la dansa, disciplina que, segons diuen, practicava amb una gràcia i elegància especials. Va ser també un apassionat de la fotografia i, si André Breton declarava que “L’art serà convuls o no serà”, el clic de la càmera de Breton és una de les manifestacions més convulses del discurs surrealista. Ell va ser una digna apertura de “l’edat dels aparells”, el primer a intuir que, finalment, la fotografia acabaria convertida en un deliri destinat a esclavitzar els humans més que no pas a alliberar-los.
Aquesta peça, precisament, se centra en la relació fetitxista entre l’ull, o l’objectiu fotogràfic de Man Ray i el cos femení com a “objecte paradoxal”. És el fetitxisme, tan propi del surrealisme, d’imaginar la dona (com feia Dalí en la pintura o Breton en la literatura) com l’objecte resultant de la manipulació onírica dels referents més diversos.
Inconsciència, impulsivitat, apassionament i rebel·lia són alguns conceptes inseparables de la manera de treballar de Taiat Dansa, la unió del talent de les ballarines i coreògrafes Meritxell Barberá i Inma García. Titulades en Dansa Clàssica i Contemporània van fundar la seva pròpia companyia l’any 2003 a València i porten des d’aleshores presentant els seus treballs en teatres i festivals d’Espanya, França, Alemanya, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.
