No es pot saber és una comèdia de teatre musical que ens mostrarà la Barcelona de finals dels 70, principi dels 80 i, alhora, la del present. Un retrat d’una Barcelona precària, de la Barcelona dels marietes, de gent que cuida i gent que es revolta, de bolleres, de transformistes, de les senyores de Gràcia i les dives del Paral·lel, de bars plegats dels personatges peculiars i d’aquella gent que vols tenir al costat en els últims instants.
Sinopsi
Dues reporteres joves de ràdio estrenen programa i l’oportunitat laboral que tant temps han esperat. NO ES POT SABER, el seu pòdcast de divulgació històrica basat en la seva història familiar, és un èxit. Un èxit que, en certa manera, les enfrontarà a elles també.
NO ES POT SABER ens explicarà la història de la família Rodríguez i Savalls i les seves tres filles. La Transició ha acabat i, amb ella, els ideals revolucionaris. L’entrada de la SIDA fa estralls entre la població LGBT i les tensions dins la família Rodríguez i Savalls van en augment.
Nota de direcció
No es pot saber és molt més que un musical de creació, és un musical que posa el focus en la ciutat de Barcelona, i en les lluites socials que hi va haver a les acaballes de la dictadura. Ho fa des de la comèdia i també des del drama, picant l’ullet a dues generacions que s’interpel·len dins i fora de l’escenari.
La divertida i punyent trama de Mario Rebugent, embolcallada per la meravellosa música i emotives cançons de la Núria Llausí fan de pont entre intèrprets, autèntics impulsors el projecte, i equip artístic, parlant de dues èpoques que uns i altres coneixen de primera mà i serveixen per connectar aquests dos mons.
En aquest full en blanc que és la Barcelona postdictadura, dibuixem els anhels de la contracultura barcelonina dels anys 70 i els contraposem amb l’acceptació desitjada i normativa d’una Democràcia ingènua que es construïa sobre els fonaments del franquisme. Aquest musical és un homenatge a una generació de gais i lesbianes que començava a lluitar contra la discriminació i l’homofòbia, quan encara era perseguida pels grisos. Una generació valenta i silenciada que va patir i lluitar fermament contra l’epidèmia de la Sida.
Hi ha qui pensa que els avenços del col·lectiu LGTBI+ dins la societat catalana han estat més que rellevants aquests darrers 40 anys. On cal posar el focus ara és en els 40 anys que han de venir. És on s’haurà de veure si es fan els passos definitius per erradicar l’LGTBI-fòbia.
