Mundo obrero

MUNDO OBRERO, una història d'amor, un musical i un bocinet de la història d'Espanya, Una proposta escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan que ell mateix ens havia presentat a la roda de premsa (veure enllaç), fa tot just una setmana.

Aquesta proposta es va estrenar el 4 d’octubre del 2018 al Teatro Español de Madrid i es va poder veure al mes de novembre a Temporada Alta. Alberto San Juan continua analitzant la història d’Espanya com ha fet en les seves  creacions: “Autoretrato de un joven capitalista español” (2012), "Ruz-Bárcenas" (2014), "El Rey" (2016), “España ingobernable” (2017) i “Masacre” (2017).

MUNDO OBRERO, ressegueix la vida de dos enamorats, Pilar i Luis, a través dels temps i diverses reencarnacions, en un viatge emotiu i punyent pel moviment obrer espanyol i la cerca de l’emancipació personal. Un viatge amb consciència de classe que començarà amb la inevitable migració del camp a la ciutat i amb la creació del moviment obrer a principis del segle XX.

La història continuarà amb l’efervescència social de la República, passarà pels anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura, i per la Transició, fins a l’arribada de la democràcia i el neoliberalisme actual. Fins i tot, l’obra fa un petit homenatge a diversos espais barcelonins que van marcar la lluita de classes els anys 20 com el Cafè La Tranquilidad , a l’avinguda Paral·lel 69, lloc històric de reunió dels activistes anarcosindicalistes i l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia.

Pilar Gómez i Luis Bermejo (Premi Ercilla de Teatre 2018 a l’actor revelació) són la parella d'enamorats als quals seguim al llarg de la història i anem veiem com la lluita proletària en la República, la Guerra Civil, la dictadura i la democràcia, afecta la seva relació. Alberto San Juan i Lola Botello donen vida als personatges secundaris en aquest musical amb set cançons interpretades en directe pels actors i música original de Santiago Auserón.

L'acció comença, doncs, a la Barcelona del 1909 en una aula de l'escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia i la parella d'alumnes de 10 anys, Pilar i Luis fills d'immigrants. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, es trobaran amb Buenaventura Durruti al bar la Tranquilidad, al Barri Xino de Barcelona. Participaran de la gran esperança de la Segona República, ocuparan finques l’any 1936. En Luis serà assassinat i llençat a una fossa comuna.

La nostra parella, Pilar i Luis, reapareix als anys 60 a les assemblees obreres i veïnals que intentaven construir una alternativa democràtica davant de la dictadura franquista. Patiran tortura. Després del seu recorregut històric acabem al Congrés dels Diputats a Madrid, on la visita turística acaba amb l'ensorrament dels grans imperis econòmics en una mena de foc purificador, i que, la parella Pilar i Luis contemplen astorats.

Una proposta que ens ha fascinat, on es barregen músiques i balls populars, com la jota, el cuplet o les sevillanes, amb manifestacions de personatges oblidats o no tan oblidats de la història en un marc de revoltes i reivindicacions de les classes populars.

Un magnífic treball actoral de la parella protagonista, Luis Bermejo i Pilar Gómez, esplèndidament recolzats per Alberto San Juan que exerceix una mica de mestre de cerimònies, i Lola Botello que connecta amb nosaltres en la seva interpretació d'artista del Paral·lel.

L'escenografia i el vestuari de Beatriz San Juan, la il·luminació de Raül Baena, el so d'Adrián Foulkes i el moviment de Paloma Díaz, amb el treball de direcció d'Alberto San Juan i l'ajudantia de direcció d'Ana Belén Santiago, fan d'aquesta proposta un imprescindible que estarà en cartell fins al dia 30 de juny.

En sortir, vam comprar el llibre que ens va dedicar l’Alberto San Juan.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Alberto San Juan ha encertat gairebé de ple aquesta vegada.

Per al meu gust, en altres ocasions les ganes de transmetre un missatge podien més que la forma triada per a fer-ho. El contingut aixafava el continent. Que consti que el missatge és el que a mi m'agrada sentir i amb el qual estic sempre d'acord. Però segons la meva pròpia filosofia (la meva, no la de San Juan, que en definitiva és qui mana i fa les coses com ell vol, és clar) és bo tenir cura de la forma. M'interessa més una bona metàfora que em faci pensar que no pas el discurs ja mastegat, per molt d'acord que estigui amb ell. Artísticament és més interessant i difícil emmarcar un missatge dins d'una ficció que escenificar articles periodístics.

En aquest sentit, Alberto San Juan fa un pas de gegant en posar com a fil conductor la història de Luis i Pilar ("Luíses i Pilars"). La escenes entre Luis Bermejo i Pilar Gómez són brillants, il·lustratives i aconsegueixen tenir molta més força que els moments, diguem... didàctics. Marta Calvó, una deessa sobre l'escena, és l'alter ego perfecte de San Juan. Tots dos estan superbs. Però reconec la meva debilitat per Bermejo, que està d'allò més bé encara que el seu personatge recordi bastant al de "Els mariachis" i sobretot, Pilar Gómez, que no pot estar millor. Està en estat de gràcia i té un compromís amb el que fa, que hauria de ser un exemple per a qualsevol actor.

Text gran i poderós, que no escatima llenya per a qui se la mereix i que posa les coses al seu lloc. I uns intèrprets grandiosos acompanyats pel feinada de Paloma Díaz i del déu Santiago Auserón.

Un imprescindible que et remourà els budells i et farà parar a pensar què cony fem que no estem al carrer.

Només et queda punxar AQUÍ i llegiràs un comentari molt més extens en el meu bloc, DESDEELPATIO.