Miracle

Enis Maci, la jove autora alemanya arriba a Barcelona amb una obra que dirigeix Juan Miranda i traduïda per Maria Bosom. Miracle  és una coproducció de la Beckett amb Schauspielhaus  de Viena.

És un treball experimental sobre el cos des de totes les mirades, el culte al cos i la bellesa exterior fins al fàstic que produeix la malaltia i el deteriorament del cos o el maltractament i el menysteniment que n’han fet algunes religions, martiritzant-lo, torturant-lo per elevar-lo per sobre del seu aferrament a la terra. Juguen constantment amb la idea del sagrat i el profà.

És una obra curiosa, difícil, carregada de segones lectures, simbolismes i missatges encoberts. Les escenes se succeeixen de manera vertiginosa i no sempre et dona temps a llegir el text quan el relat és en alemany. Entenem que és un teatre experimental i les residències són el lloc adequat per investigar. Benvinguda sigui.

L’obra parla del cos concretament del cos femení amb la qual cosa trobaríem sentit al títol ja que el cos en ell mateix és un miracle. És cos que es cuida, que es destrueix o que s’avorreix.

Son esquetxos separats uns dels altres amb un element comú (el cos) interpretat per cinc actrius (Constanza Aguirre, María García Vera, Virginia Rovira, Iris Becher, Tina Keserovic) que es van alternant papers o fent quadres escènics corals.

Són pensaments barrejats de mil coses però molt treballat, molt pensat i encaixat. N’hi ha un en concret que parlava del “nosaltres”, de la vulnerabilitat quan no està cohesionat i com n’és d’inquietant quan és fort. És la idea de la comunitat i de la fe en la gent.

Apareixen personatges femenins de moltes èpoques i llocs diferents: Artemisia Gentileschi, pintora barroca de l’escola Caravaggio. Una de les pintures més famoses, que l’actriu de l’obra cita, és “Judith decapitando a Holofernes, 1612-1613), que s’exhibeix a la Galleria degli Uffizi de Florencia. Amb una imatge molt violenta ha estat interpretada com un desig de venjança  per la violació que havia patit. Altres personatges són la Madre Teresa de Calcuta, una actriu porno, la néta d’una àvia a Albània que ha viscut els canvis sobtats del comunisme a una societat amb llibertat religiosa i potser alguna altra que la velocitat de l’obra no ens ha permès fixar.

És d’aquelles obres amb un ritme tan frenètic que necessites un temps per assimilar-la i les imatges i els continguts van apareixent poc a poc a mida que t’allunyes de l’escena i del teatre.  Molt curiosa.